Quan el sou no perilla

M’he fet un tip de defensar que la política ha de ser un espai de captació i consolidació de talent i que, en coherència, els llocs de més responsabilitats han d’estar ben pagats. Amb matisos, cert, però no serien la raó d’aquest article. Ara bé, també crec que un dels grans problemes en la nefasta gestió d’aquesta pandèmia és que les decisions les prenen sempre persones que no es juguen les garrofes. Gestors que no veuen perillar el seu sou ni, en conseqüència, el seu envejable nivell de vida. Polítics que ni de lluny s’han trobat mai una crua xifra de dos dígits al compte corrent quan encara no s’ha arribat ni a meitat de mes. És l’única explicació que trobo a la incapacitat d’una gran majoria de líders de posar-se a la pell de l’altre i, sobretot, de qui s’ha vist trinxat per la pandèmia. L’episodi de les ajudes als autònoms és tan repugnant que costa de creure. Què serà el següent? Malalts de Covid jugant-se un lloc a l’UCI en un sorteig davant les càmeres de televisió?

I sí, soc conscient que estem enmig d’una gran crisi epidemiològica i econòmica i que gestionar tot això ha d’admetre errades i dubtes. Però mentre no siguem Alemanya i la injecció de diners permeti compensar l’aturada de l’activitat econòmica, no queda cap altra opció que facilitar que una bona part del país pugui aixecar la persiana, amb les mesures oportunes. I si s’ha de disminuir el contacte social, que es comenci per l’espai públic, que trobar papereres on vessen les llaunes de cervesa acabades de consumir és més senzill que comptar de l’u al deu. A hores d’ara, no n’hi ha prou abaixant el cap i demanant perdó. Ni parapetant-se que la culpa és de l’altre o del de més enllà. Com que aquí no dimitirà ni déu, almenys que els que tenen les decisions a les seves mans facin la prova de posar-se en el lloc, literalment, de qui més pateix aquesta crisi. Potser així s’il·luminen.