Àngela i Domènec, amics

La paraula “amics” no la utilitzo en un sentit possessiu: hem estat amics d’aquest matrimoni tots els que hi hem tingut relació. Era impossible que després d’una conversa continuada amb ells, no s’establís una amistat franca i sincera. I que no sortissis de casa seva amb l’obsequi d’un disseny o un esbós sota el braç. A tots els llocs que freqüentem els de casa nostra, en una o altra paret hi penja un quadre d’en Domènec. La seva estada a Montjuïc ha sigut molts anys una llar d’art col·lectiva on hi cabia tothom. I del tarannà i compromís d’en Domènec en remarquem uns fets puntuals:

L’any 1971 el governador de Girona Victorino Anguera se les va empescar perquè el Consell de Ministres clausurés el setmanari gironí Presència. Uns dies abans, en Domènec se’n va oferir per anar a trobar el “subjefe del Movimiento” perquè li semblava que li tenia un cert afecte, i podria evitar el desastre. La imatge de Fita pujant amb dues crosses l’escala monumental del Palau Solterra (carrer Ciutadans) –on la Falange tenia la seu– és dels moments més dramàtics que recordo. Amb un gran esforç va arribar a la planta noble. Allà, davant d’una enorme bandera negra i vermella, ens va rebre el subjefe, ens va dir bones paraules, i ens va engegar. Al cap d’uns dies es publicava al BOE la supressió de Presència; encara que més tard (1973) el Tribunal Suprem la va restituir, per haver-se comès un acte “contrari a dret”.

Una altra faceta: Fita, home religiós, havia estat un temps procliu a l’Opus Dei. Era l’època de la foguerada; de Mn. Andreu Bachs; de la veneració a monsenyor Escrivà de Balaguer. Va estar convidat a visitar la basílica que “l’Obra” havia edificat a Torreciutat. Un temple enorme, d’estil indeterminat, i amb moltes pretensions, precedit d’una gran plaça. Acabat el recorregut per tota la basílica i els seus edificis connexos, li van preguntar:

–“Senyor Fita, què li ha semblat la basílica?”

–“Miri, si vol que li sigui franc, tot ho he trobat d’un estil estranyíssim, i particularment molt fals.”

–“Què diu ara: no hi ha vist res d’autèntic?”

–“Sí, els lavabos, que són de la casa Roca.”

Tot el que diem seria estalvi si no fos per la immensa obra monumental que ha llegat a Catalunya. Només la podem concentrar en una d’elles, que ens ha mogut sempre a pietat: El Crist jacent de la catedral de Girona, esculpit en alabastre l’any 1958. Una imatge desoladora que resumeix tots els sofriments de la humanitat. Lanza del Vasto, el conegut abat de Taizé, no deixava d’apropar-s’hi cada vegada que venia, acompanyat de Carles Vivó, que l’anava a rebre. Els dos homes restaven dempeus, muts i absorts una llarga estona davant d’aquell cos flagel·lat i mort, que transpira Vida.