No tot és possible alhora

Hi ha un grup social i polític, actiu i bel·ligerant, que defensa la independència de Catalunya. L’acció política es realitza a través d’ERC, Junts, el PDeCAT i la CUP. Representa el 50% dels votants en qualsevol elecció. L’estabilitat del vot demostra la fermesa de les seves creences i la permanència dels seus objectius. La resta de la societat, és a dir l’altra meitat, va des d’un vot d’esquerres, els comuns, fins a l’extrema dreta. No volen que canviï l’encaix de Catalunya i Espanya. És un vot heterogeni que es mou des de la comprensió fins a l’oposició a l’independentisme.

L’oposició del Govern Central a l’independentisme és ferma: es juga des d’una oposició política legítima fins a una que utilitza mètodes no democràtics. Causa danys a les persones, processos judicials, presó, perjudicis al patrimoni personal, agressió moral i psicològica, etcètera. La política del govern central, condicionada per aquesta lluita contra l’independentisme, té efectes econòmics adversos per a Catalunya. Recentment s’ha xifrat el dèficit de les inversions de l’Estat en infraestructures en els últims deu anys en 20.000 milions d’euros. És una prova d’aquesta política de l’Estat. La pressió per fer sortir les seus de les empreses importants de Catalunya n’és una altra.

Això demostra que la defensa directa o indirecta de l’independentisme causa un dany econòmic a Catalunya. En part perquè certes inversions privades poden no arribar per temor de la inestabilitat política i en part per la voluntat de l’Estat per demostrar que l’independentisme té un cost econòmic. El resultat és concloent, la lluita per la independència empobrirà Catalunya, no tant per la fuita d’empreses, sinó per la reducció de les inversions de l’Estat i l’oposició d’aquest al desenvolupament econòmic a través de mecanismes més explícits o més subtils. La voluntat hi és i els efectes seran visibles a llarg termini. Qualsevol conflicte polític d’aquesta magnitud sempre ha produït aquest efecte. L’Estat, la part forta, fa una política que li és productiva. La realitat dels fets no és evitable.

PeR Al 50% de la població que defensa la independència, aquestes circumstàncies no modificaran majoritàriament ni la seva ideologia ni la seva actuació política i social. En certa manera, es podria dir que ho donen per descomptat. Probablement les dues parts de la societat catalana, més tendents a l’independentisme o a l’unionisme, no cediran i s’haurà de viure amb aquesta confrontació. S’ha de començar, com sempre, pel que és més punyent i també més fàcil de resoldre. Aquesta qüestió és ara l’alliberament dels presos polítics.

Aquesta dicotomia, confrontar o negociar, sempre ha estat així en els moviments d’independència, de manera més o menys virulenta. A Irlanda, amb els corrents Sinn Féin i Fianna Fáil, de Collins i de Valera, que van conduir a una guerra civil que va durar un any a partir del juny del 1922 i va causar més de tres mil morts, l’assassinat de líders polítics de les parts enfrontades i l’empobriment del país calculat en 50 milions de lliures l’any 1922. Al País Basc, amb HB i el PNB, i un terrorisme arrelat que va causar 864 morts, va tenir un cost de 25.000 milions d’euros del 1959 al 2013. No podem estranyar-nos que hi hagi corrents polítics contraposats al si de l’independentisme a Catalunya, és consubstancial als moviments independentistes, però cal assenyalar l’essència democràtica del moviment català, no hi ha hagut violència. És aquesta una singularitat extraordinària que ha de ser reconeguda.

No té sentit la permanència d’aquesta situació en el temps mentre l’economia queca afectada, el país s’empobreix, la ciutadania pateix i l’objectiu de la independència no s’acosta, com l’horitzó en el mar, però per aturar-ho caldria una proposta de l’Estat. És en el fons l’objectiu majoritari de l’independentisme. A mitjà termini, si això no passa i si la situació actual es manté, Catalunya haurà retrocedit econòmicament i arribarà un moment en què s’haurà d’optar. Confrontar i no aconseguir l’objectiu i simultàniament empobrir-se és la pitjor de les opcions. Cal reflexionar, “anar tirant” mai no és la solució de res.