La culpa és de la mare

Avui els protagonistes són els lectors i els seus comentaris a peu de notícia. Els trobo en un diari del qual només diré que no forma part de cap caverna mediàtica. El fet: l’operació de salvament a càrrec d’Open Arms de persones que fugien de l’infern libi i que van naufragar a prop de les costes italianes; potser ho recordaran: 6 morts –localitzats–, entre els quals un nadó de sis mesos. Les opinions dels lectors o lectores (els pseudònims no en permeten la identificació) es mouen entre una frívola manca de sensibilitat, repetint els tòpics i els fakes més comuns, i una mala entranya que abasta nivells d’insondable inhumanitat. Hi ha qui espera que la dona que ha perdut el fill sigui immediatament deportada, qui l’acusa d’insensata i homicida i de tenir una mentalitat medieval perquè és pobra i porta nens al món o de viure bé i venir a Europa a provocar pena; d’altres es refereixen a hordes invasores, en donen la culpa a les ONG pijas que estimulen l’efecte crida i troben que seria adient fer córrer la veu que els que s’embarquin seran enfonsats a canonades. Els més polítics parlen meravelles de la colonització, que va deixar empreses, col·legis i hospitals a gent que no sap ni treballar i que ara pretén aprofitar-se del que nosaltres ens hem guanyat amb el nostre suor, i els més subtils exclamen que aquí no hi cabem tots. Alguns –4 de 37– busquen explicacions al drama que hi ha al darrere de qui arrisca la vida en tan dures condicions, però la resta els insulten i els insten a acollir immigrants a casa si és que els estimen. L’extrema dreta va fent forat: la culpa és de la mare!