Un món paral·lel

Des de We are the world, de Michael Jackson i Lionel Richie, no havia assistit a un acte de misticisme coral tan enganxifós com el que acaba de propagar La Marató amb l’himne Serem més forts, que invita, com el seu antecessor, a posar els ulls en blanc, encendre espelmes votives i moure el cap d’aquella manera que ho feia Stevie Wonder: com si breguessis per sortir d’un malson. Quina meravella, existir en un país que desenvolupa iniciatives tan intrèpides per fer front a l’adversitat! Tenim quinze mil morts sobre la taula? Cap problema: fot-li una cançó i digues a les seves famílies que d’això en sortiran amb una esgarrifança de joia. Milers d’autònoms són obligats a competir entre ells a la caça d’uns ajuts misèrrims? Res: fot-li una cançó, que d’aquesta vexació d’avui vindran les llonganisses de demà. Cap dels treballadors en atur forçós no ha cobrat encara el subsidi promès? Per què amoïnar-s’hi, si el conjunt dels que encara conserven la seva, de feina, formen una estampa tan rumbosa, somrient i encantada d’haver-se conegut? Sí, és un himne molt a propòsit per als temps que vivim, regits per l’obediència i la bondat, i escau d’allò més a una cadena de televisió pública que assumeix com un deure moral la comunió amb els dictats del govern. Avui, el més semblant a un periodisme gonzo és un reporter acompanyant una patrulla de la policia en la ronda nocturna pel Raval (per què no Sant Gervasi?) per assegurar-se que no passa ni una ànima pel carrer, que tots els bars són tancats, que ningú ha gosat organitzar un sopar d’amics a casa. Enxampen un restaurant obert i una festa en un tercer primera. Ah, hi ha ciutadans que es queixen, que veuen privats els seus drets: colla de malvats! Sort que alguns veïns els han denunciat. “Sort”, diu el periodista. En el món paral·lel d’aquell himne, no n’hi ha cap dubte, gent així cada cop serà més forta.