Tribuna
Bretxes
“La bretxa dels nostres dies no sap de gèneres i no sap de wifi. La bretxa dels nostres dies és la que distingeix el treball assalariat privat del treball assalariat públic
La primera aplicació sociològica de “bretxa” va ser al “gènere” (per cert, paraula de discòrdia entre feministes de tota la vida i les queers, relativitzadores dels sexes que encara no s’adonen que “feminista queer” és un oxímoron amb caducitat assegurada). La bretxa de gènere sol tenir un tractament poc rigorós. Que l’arribada d’una dona al lloc més alt sigui un èxit sols seu (tot i consistir en què un Biden qualsevol posi de segona una dona pensant que ara mola), i que si no hi arriba aparegui la idea d’un sostre de vidre culpa dels altres, és una paradoxa argumentativa considerable, una descripció de la realitat tan victimista com desmemoriada d’un fet inapel·lable: la gestació està considerada una incapacitat laboral, i tot i que les dones fem veure que no passa res, com la camperola indígena que acaba de parir i segueix la feina, en el món civilitzat s’hi han aparellat contingències com la baixa per maternitat o per embaràs de risc. Deu ser perquè parir, cap cosa al món és comparable, comporta certs inconvenients, impediments i fins i tot canvis de prioritats. Per la resta, no conec cap dona que fent la mateixa feina en la mateixa categoria laboral i durant el mateix nombre d’hores no cobri el mateix sou que un home. La resta de situacions condicionades de la maternitat, moltes a millorar, sols desapareixeran i serem definitivament (i trista) iguals quan els fills es tinguin en provetes. Ara que la força física perd protagonisme, no pateixin, la proveta ens igualarà. Matrix va arribant.
Ja fa uns quants anys que també es parla de bretxa digital, molt més palesa al llarg d’aquest temps de pandèmia, amb desigualtats en l’accés a la connexió telemàtica, els instruments informàtics o els espais a casa per fer un teletreball de qualitat i sense destorbs. Les bretxes són, com es veu, el nom modern de les desigualtats econòmiques més o menys estructurals i, tot i que jo participo de la idea que l’home feliç no duia camisa, puc entendre els que, com la senyora Rockefeller, afirmen que és més còmode plorar dins d’un Rolls Royce que a sobre d’una bicicleta.
Però la bretxa dels nostres dies no sap de gèneres i no sap de wifi. La bretxa dels nostres dies és la que distingeix el treball assalariat privat del treball assalariat públic. Ara que el president del govern ha decidit apujar linealment el sou a funcionaris i pensionistes, caldria recordar que la mitjana del sou dels treballadors públics respecte dels privats és un 50% més alta. Quan parlo de treballadors públics em refereixo a tots aquells professionals que, pel fet d’haver superat unes proves, adquireixen vitalíciament la plaça o la funció, tot i que sigui en activitats on, com es demostra en molts països del nostre entorn, resulta injustificable. Per què algun personal sanitari, docent, universitari, notaris, jutges, lletrats, fiscals i tota l’enorme burocràcia pública des dels més alts TAC fins als conserges dels edificis públics han de ser funcionaris? I si ho són, per què ha de consistir la condició en no poder perdre el lloc de treball? Si jo he pogut ser magistrada sense tenir la plaça en propietat, és que aquesta condició, la propietat de la plaça, no cal. Sí, sempre queda l’argument de l’objectivitat necessària en l’administració pública, cosa que, com hem vist a la reforma Celaá de la llei d’educació, partits com ERC volen bescanviar per comissaris més o menys encoberts. Però les professions en què cal assegurar-la són ben poques (policia i inspecció educativa en són exemple) i en moltes ja conviuen funcionaris i personal laboral. Si els jutges són elegits pel poble als Estats Units, per què aquí no?
UNA Altra cosa és l’extraordinari grau de dispersió de sou entre qui més cobra i qui menys. A un necessari repàs de quina gent sobra o fins i tot destorba, haurà de afegir-se pagar dignament els que menys cobren en benefici del conjunt, perquè hi ha un segment pràcticament en el mateix tipus de misèria que bona part dels assalariats privats. Però no es pot apujar el sou a tothom de manera lineal en un àmbit, el públic, avui privilegiat, com ha decidit fer el president Sánchez. Sospito que perquè vol mantenir presoner el vot d’aquest i altres col·lectius ara que se’ls disputa amb Podemos.