Tribuna
Renovar la confiança del ciutadà
D’aquí a tres mesos hi ha eleccions al Parlament. Són les segones eleccions que no convoca el president de la Generalitat perquè, tant el 2017 com el 2020, ha estat destituït o inhabilitat en exercici del seu càrrec. El 155 de fa tres anys. I aquestes eleccions, que les hauria hagut de convocar Quim Torra, però va ser inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver-se negat a despenjar de la façana del Palau de la Generalitat, una pancarta. I amb la inhabilitació, el govern està decapitat, sense president, i l’absència del màxim representant de l’autogovern només fa més metafòric l’estat de salut de les nostres institucions.
El president Torra va donar per acabada la legislatura el 29 de gener d’aquest any, en una declaració solemne al Palau, on va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades un cop fossin aprovats els pressupostos, i va al·legar que la pèrdua de confiança entre els socis no feia sostenible la legislatura. Des de llavors, de capítols de tibantors entre JxCat i Esquerra n’hi ha hagut tants que no és substancial recordar-los tots. Tanmateix hi ha dues circumstàncies que han marcat el to muscular d’aquesta legislatura que va sorgir de les cendres d’aquella tardor dramàtica. La primera és l’efecte de la repressió calculada i executada amb crueltat des de la judicatura de l’Estat. Només cal recordar que Torra va ser escollit president després que no ho pogués ser ni Carles Puigdemont, ni Jordi Sànchez ni Jordi Turull. L’altra circumstància ha estat les contínues malfiances generades entre els dos partits que conformen el govern. Aquesta darrera tònica ha estat amplificada abastament per la irrupció de la Covid-19. Però, sigui quina sigui la causa, potser perquè la urgència del moment obligava a gestionar l’emergència, el president Torra va decidir no convocar-les; fos pel que fos, per altura de mires o per excés de confiança de no ser inhabilitat.
Tampoc comptàvem que aquest final de la legislatura coincidiria en el temps amb una pandèmia mundial que posaria tot el sistema en un col·lapse sense precedents. El repartiment de conselleries ha fet que els departaments més estressats fossin els governats per Esquerra, com Salut, Educació, Treball, Afers Socials i Famílies, així com Economia. En paral·lel, Junts per Catalunya ha viscut un procés de debat intern sobre com articular el seu espai polític de cara al futur, amb dissidències públiques i amb relleus sobtats que obeïen a criteris més de tensions internes que no de vàlua política. Només cal pensar en la destitució de la titular d’Empesa, Àngels Chacón.
La polifonia i la divergència en els governs de coalició és normal. En veiem dia sí, dia també, en el govern de l’Estat, entre el PSOE i Podemos. És intrínseca, una coalició implica transaccions constants, renúncies i concessions en pro d’una majoria que els sostingui. El que no és admissible és el guirigall a què hem assistit aquesta setmana. Filtracions de plans de desescalada i subhasta de propostes com si els ciutadans estiguessin en disposició de posar les deliberacions públiques en quarantena. Hi ha una irresponsabilitat molt gran en qui ho ha fet. Una falta d’ètica majúscula que prioritza el desgast de curta volada, la traveta al soci de l’executiu i el partidisme en un moment en què la política ha de demostrar quina és la seva utilitat.
I és en situacions severes quan la política ha de ser més noble i més sincera. Els debats públics dels últims mesos evidencien que no n’hi ha prou amb experts per articular l’acció pública. Ser governant implica aquesta perspectiva sobre la realitat, decidir on s’inverteixen els recursos i on es posa l’accent. Perquè governar és sempre prendre decisions i marcar prioritats, i aquestes sovint poden ser impopulars, difícils i doloroses per a molts sectors econòmics, però també per als ciutadans, que veuen minoritzats els seus drets fonamentals, encara que les restriccions es prenguin en benefici del bé comú. El que és impropi d’un governant és contribuir al caos i generar desconfiança. Aquest boicot matusser d’unes conselleries cap a les altres no sols té un recorregut molt escàs sinó que dona molt poc rèdit electoral i poca credibilitat.
D’aquí A tres mesos hi haurà noves eleccions. Mentre governen aquest autogovern que dona pel que dona, i intenten que el país no s’enfonsi –amb el benentès que ho fan el millor que poden i el millor que saben– només es pot exigir que siguin dignes del seu càrrec i mereixedors de la confiança que els ciutadans van donar-los. Perquè els farà molta falta si volen renovar-la.