És el pa de cada dia

Es diu Anabela, té 55 anys, és modista i experta en violència masclista. Es va formar al seu país, a Hondures, després d’haver estat maltractada per un marit que només entenia la llei de la submissió. Un capellà la va posar en contacte amb el Movimiento de Mujeres por la Paz Visitación Padilla i va aprendre a caminar de nou, avançant cap a una vida lliure. Es mantenia cosint i atenia voluntàriament altres dones que fugien del mateix infern. Fins que ara fa tres anys va venir a Girona: la repressió dels drets humans i les polítiques neoliberals empobridores l’havien deixat sense feina ni protecció. No tenia –no té– papers però una família la va agafar per atendre un avi que no la volia i li pegava; un altre sí que la volia, però més com a dona que com a cuidadora, i va haver de marxar; en l’última casa, en canvi, cap problema: de dilluns a dissabte, de 8 del matí a 8 del vespre per 500 euros i la família –d’estatus confortable–, molt contenta. Fem comptes: 312 hores al mes, surt a 1,6 euros l’hora, dinar inclòs, això sí. La Covid va manllevar-li el dret a ser explotada i des d’aleshores ha sobreviscut ara aquí, ara allà, ara dormint a casa d’un conegut, ara al carrer i actualment a l’espai d’acollida del bloc ocupat a la Sareb al carrer del Carme de Girona, d’on serà desnonada el 9 de desembre. Escric la seva història perquè ella necessita explicar-la, perquè no entén, i jo tampoc, com es pot abusar de la vulnerabilitat dels altres, com és possible que un gran tenidor valgui més que una persona; santa innocència, és el pa de cada dia i es veu que no s’hi pot fer res.