Admirem que el món s’acaba

Fa poc vaig fer un article en què explicava com em sembla que estem perdent la capacitat d’admirar.  De sortir del melic immens d’un mateix i mirar –i admirar– la immensitat del món, la grandesa d’algunes persones, la meravella d’alguns talents. I tot això ho vinculava a un tipus d’oci d’autoexhibició: costa llegir llibres si hom pot fer alguna cosa més fàcil i mandrosa com llegir el llibre del propi rostre (Facebook), o ser el protagonista de les històries (stories de l’Instagram). I la cosa va cap aquí, ja han sortit aplicacions que permeten que tu siguis el protagonista de les pel·lícules. Qui vol veure Missió: Impossible amb Tom Cruise si un pot ser qui salta dels helicòpters? Fascinant, jo mateixa saltant d’un cotxe en marxa,  jo mateixa –gran superheroïna que soc– esquivant les bales que em xiulen a frec del cos.

Infantil. Això és el que fèiem de petits. Les mares ens explicaven contes que érem nosaltres, i miràvem els dibuixos pensant que érem la Formiga Atòmica. Els infants són d’un egocentrisme absolut, tot és culpa seva, tot és gràcies a ells, són l’origen i la finalitat de la terra. Créixer és el camí de descobriment de la pròpia insignificança. Les xarxes ens aboquen a una regressió absoluta. Tornem a una cosmologia infantil. Les xarxes ens fan trobar més interessants a nosaltres mateixos que qualsevol altre ésser de la terra. És fàcil d’entendre –no requereix un esforç d’abstracció–  i ens agrada: nosaltres menjant, nosaltres a la platja, nosaltres en un concert, nosaltres en tovallola marcant abdominals...

La cultura té molt problemes tota sola: s’ha institucionalitzat, s’ha convertit en entreteniment i distracció, en productes de consum molt més preocupats per la seva supervivència, per la seva rendibilitat –interessats a trobar fonts de finançament i connexió amb el públic– que en la seva dimensió de transcendència i oposició social. A això sumem-hi persones cada cop més centrades en el propi jo, que els costa mirar i admirar l’altre. Que s’avorreixen quan no són el centre del món. Aleshores ens trobem amb constants “jo també escric”, “jo també canto”, “jo també interpreto”, “jo també pinto” “jo també toco un instrument”, jo també...”

Estem dient: No miro el teu talent i m’admira la capacitat que tens i els nivells on arribes, que ni em plantejo imitar, sinó que em projecto en tu, en com ho puc fer, perquè jo també faig la mateixa activitat. Perquè jo no he nascut per admirar, jo marco el meu camí, jo sóc únic, no imito, creo, soc... els sona? La publicitat. Ens ensenyen un individualisme exacerbat. Juntament amb un infantilisme total. El capitalisme és individualista, infantil –pulsions bàsiques– i psicologista (qui soc, què vull, què necessito, què em podria fer més feliç, aprenc a estimar-me, aprenc a voler-me, jo, jo, jo).

Un dia vaig anar a París i vaig veure un fenomen que no hauria parat de créixer si no fos per la pandèmia:  noies vestides de festa, vestides de gala, prenent un Martini en una plaça emblemàtica, navegant pel Sena en un vaixell turístic. Maquillades, amb roba molt cara. Per la pantalla hi veuríeu una dona sofisticada mirant l’infinit com una model de revista en els llocs més bonics del món. Jo que la tenia davant, veia una dona completament sola, amb un pal de mòbil fent trobades glamuroses amb ella sola. No hi havia ningú més. Trist, patètic, algú desentonant, la protagonista d’un anunci sense càmeres ni actors, sola i rara, però el que veritablement l’importava era qui era rere la pantalla. I allà resultava perfecta.

Aquesta dona ja no pot anar a l’òpera o al teatre, només pot anar a veure’s a ella mateixa anant a l’òpera i al teatre. Fent-se fotos amb un vestit llarg i vermell. I mentre canti la soprano més meravellosa, es preguntarà si amb aquell parell de classes que va fer de cant coral podria fer-se una foto a l’escenari, cantant, amb una nota que hi posés “recuperant la meva veu de soprano, mai és tard per fer realitat alguns somnis”, just abans de dir a la millor cantant del món que ella també canta. La cultura rep, però també el medi ambient, diuen que l’escalfament global és imparable però no deu ser tan greu si encara puc anar a una botiga d’Apple a comprar-me un iPhone amb una càmera encara més bona. Càmera que ja inclou la possibilitat de fer retrats professionals, així podré obtenir resultats meravellosos de l’únic rostre que no em cansaré mai de veure.