Ni soles, ni exemptes

No estàs sola. És el crit que part de la societat fa arribar a les dones víctimes de la violència de gènere. És l’alenada de solidaritat que s’ha estès arreu per animar qui pateix maltractament físic o psicològic a emprendre una lluita contra el seu botxí. Aquesta setmana es commemora el Dia Internacional contra la Violència de Gènere i les dades continuen sent esfereïdores. Només a Catalunya, deu dones i una nena mortes enguany. Prop d’11.00 denúncies i més de 59.000 trucades al 112 són xifres que conviden a pensar que les dones no estem soles, d’acord, però potser no estem tan acompanyades com caldria. I que tampoc n’estem exemptes.

Perquè, per moltes mans que la gent ens pugui allargar, sempre hi haurà aquella fase de negació del drama, del no pot ser que això m’estigui passant a mi, dona de fort caràcter, i per tant segur que exagero. Sempre hi haurà uns fills que emparar i l’error de pensar que la resistència és l’arma més protectora que existeix, o uns pares que no vols fer patir perquè encaren el tram final de la vida. Sempre hi haurà una funcionària a l’altra banda del 112 que t’explicarà que sense denúncies a la policia no hi ha res a fer i et sentiràs més perduda del que ja estaves, o aquell policia que mirarà de convèncer-te que potser fas passos en el sentit equivocat. Sempre hi haurà la vergonya a admetre que no ets tan forta ni valenta com havies fet creure al teu entorn. I sempre hi haurà aquell dubte de si aquella mala paraula, aquella mirada de menyspreu, és l’inici d’un malson o només la conseqüència d’un mal dia. Sempre hi haurà una excusa per no iniciar en aquell precís moment la teva lluita. Sempre hi haurà als mitjans de comunicació el cas d’alguna dona que no se n’ha sortit. Sempre hi haurà aquell dia, o aquella nit, en què, malauradament, sentiràs que la gent ja pot dir el que vulgui, però tu estàs sola.