No oblidem les més vulnerables

En el seu moment la història de la Isatou va merèixer l’atenció dels mitjans de comunicació. Tretze anys, nascuda a Sierra Leone, l’abril del 2015 no va tornar a l’escola després de la destrossa provocada per l’Ebola. Òrfena, com altres 11.000 infants africans, havia estat violada per un home que s’aprofitava de la gana de la família i havia tingut un fill que havia de cuidar igual que els seus germans petits. Aquesta és la cara de la desprotecció i la vulnerabilitat extrema –i força invisible– a què estan sotmeses nenes i dones en moltes parts del món i que convé recordar quan commemorem el Dia Internacional Contra la Violència Masclista; i reclamar polítiques valentes que posin fi als patiments de totes les que viuen i moren en les circumstàncies més dures. La història d’Isatou no és gens anecdòtica: en l’anterior pandèmia els embarassos de les adolescents en risc es van incrementar del 65% i ara la Covid-19 plou sobre mullat en aquells contexts on es donen la mà la desigualtat social i la desigualtat de gènere, l’empobriment i les pràctiques nocives fortament arrelades en l’estructura patriarcal, com ara les mutilacions genitals femenines i els matrimonis forçats (molts, infantils). Les projeccions del Fons de Població de l’ONU respecte al confinament són terribles: 20% d’augment de la violència a escala mundial, 47 milions de dones de països de renda mitjana i baixa sense accés a mitjans anticonceptius, augment de les mutilacions genitals femenines i dels matrimonis forçats. Agenda 2030: llarg camí per recórrer.