Patrimoni

La incertesa fa basarda, però és pitjor no saber qui ets. Llegeixo un tuit de l’Agus Izquierdo, company meu a Núvol i millor persona: “Hi ha un grafiti a Figueres que dicta: «M’agrada qui soc quan estic amb tu», i crec que la Unesco hauria de declarar-lo puto patrimoni de la humanitat.” M’ha fet pensar que deu ser molt sa per a una dona tenir el convenciment que l’home que la reclama no només la vol per fotre-li dos claus antològics sinó per alguna cosa més. O que deu ser molt satisfactori per a un home pensar que la dona que li canta les gràcies no el busca per la seva butxaca o perquè marca un bon paquet. El mateix passa entre dos homes, o dues dones, o el que sigui —no em toqueu el que no sona–. Aquí es tracta d’entendre que l’amor ens transforma, com qualsevol altra commoció cerebral. L’amor és sentir-se abraçat i acollit sense barreres. Tenir forces per afrontar el que calgui, amb el temor ben lluny. El tòpic que diu “Amb tu soc millor persona” en realitat no és cap tòpic. De vegades, no ens agradem quan estem sols. O ens agradem més quan som amb algú. Si aquest altre ens fa desemboirar, ens assossega el neguit i ens descorda el riure, no cal ser Miss Marple per concloure que emboirats, desassossegats i amargats no fèiem tan bona fila. I no es tracta pas de carregar a l’altre la responsabilitat de la felicitat pròpia. L’estúpida frase “Sense tu, no estic bé” és un despropòsit pueril que hauríem d’anar desterrant si no volem fer el ridícul. La felicitat, aquella meuca que es deixa veure tan poc, és cosa d’un mateix, com la frustració o la ràbia. Reconèixer-se quan ets davant de l’altre, en aquests temps de fragmentació i miralls infinits, significa estar convençut que vols bategar a l’uníson, a menys que siguis taquicàrdic i li menis pressa al teu equivalent.