Veritat o Repte

jugar a Veritat o Repte? En aquest joc busquem la veritat (el repte és el peatge que ha de pagar aquell que no vol confessar) i ho fem prenent com a punt de partida la tesi que tots tenim històries ocultes, fets amagats del nostre passat, somnis inconfessables. Aquest anhel per descobrir la veritat ens aguaita i ens vigila, per revelar les nostres debilitats, reconegudes o no, en l’àmbit personal, social i professional.

El desig de saber la veritat? O el de sorprendre’ns amb històries inimaginables? Què ens atrau més? La veritat (a vegades senzilla i avorrida)? O la fantasia que ens permet viatjar a escenaris inimaginables? No puc fer res més que recomanar-vos una pel·lícula de Tim Burton: Big fish. Una història singular explicada amb la genialitat que caracteritza el director i que permet encetar un debat interessant sobre les fronteres entre la veritat i la fantasia, i els límits entre la fantasia i la mentida.

per la presidència dels Estats Units, els últims quatre anys, ha obligat els mitjans de comunicació tradicionals i, finalment, també les xarxes socials a plantejar obertament el dilema veritat-mentida, i ha acabat amb l’aplicació de la censura en alguns missatges del president americà a Twitter, i reportatges sencers de denúncia sobre les mil mentides del llogater de la Casa Blanca.

dels polítics?

Volem saber la veritat i tota la veritat sobre el que hi ha darrere la gestió dels nostres governs? Volem que els alcaldes ens expliquin què fan per aconseguir desenvolupar els projectes que inauguren? Volem saber la veritat de com gestionen els nostres diners?

que ens representen al Parlament? Volem saber com funcionen les dinàmiques dels partits i per què ens representa qui ens representa? Volem conèixer els veritables objectius que hi ha darrere de cada un dels membres que formen les llistes electorals?

hem optat, com a societat, per delegar les decisions polítiques als nostres representants, que es presenten a les eleccions cada quatre anys amb un programa electoral que, suposadament, ens creiem (o no) però que tots acceptem com una veritat formal. L’Estat, la Generalitat i l’ajuntament de torn decideixen què és el millor per a nosaltres a partir d’uns criteris de presumpta formació i coneixement que nosaltres els reconeixem (tant si la tenen com si no la tenen).

de 2017 la societat catalana fa un clic. Ja no n’hi ha prou de programes electorals: els catalans volen saber més coses i, sobretot, volen decidir. És aquest canvi de paradigma fruit del referèndum de l’1-O, l’origen de la decepció generalitzada sobre la gestió de la pandèmia de la Covid-19 per part de l’administració. Ni l’Estat, ni el govern de la Generalitat, ni els ajuntaments (salvant algunes excepcions) no han demostrat capacitat política ni de gestió per fer front a una situació singular, incerta i inesperada; i lamentablement, han mostrat una cara mediocre (veritat senzilla, avorrida i decebedora).

inimaginable

fins al mes de març i, un any enrere, podria haver format part d’una rotllana d’amics jugant a Veritat o Repte amb Pere Aragonès. Per què no explicaries els calendaris de desescalada a la població? Per què ERC s’aixecaria d’una taula de diàleg? Per què votaríem a favor del pressupost de l’Estat? I, en l’àmbit personal: amb qui et confinaries si hi hagués una pandèmia mundial? Preferiries prevenir un possible contagi o una abraçada d’una persona estimada? A qui deixaries sense sou? Qui hauria de quedar fora de la taula de Nadal? Trobar les respostes és tot un repte.