Francesc Cabana
Quadern d’economia
Examen de la pandèmia
Fa vuit mesos que van començar per a mi i per a molts la pandèmia i el coronavirus. He estat obedient a les normes de la Generalitat i del Consell de Ministres, però tot indica que aquest primer examen haurà d’anar seguit per un segon i potser per un tercer. En tot cas, tots esperem la vacuna salvadora. L’actitud ha estat la següent: individualment hem actuat relativament bé, però sense exagerar. Un poble petit pot controlar la seva gent, però en una ciutat és impossible, si no és que la jovenalla estigui adormida una setmana seguida.
Les autoritats, en general, mereixen una nota més baixa. Madrid i Salvador Illa –l’únic català que hi ha al govern de Pedro Sánchez– no han fet cap paper vistós, potser perquè Illa s’imaginava que la seva feina seria una altra i no pas resoldre el problema sanitari més greu que ha tingut el ministeri des de la pandèmia de grip del 1918. La Generalitat de Catalunya no ha estat a l’altura del que n’esperàvem. Ha dit, ha contradit, ha enumerat diverses possibilitats, ha esbossat un projecte nou quan ja havia estat aprovat, etc. És una manera de dir, però aquesta era la impressió que deixaven. I massa regulació en centímetres.
Els mitjans de comunicació s’han excedit en la seva informació dels fets. M’interessava saber les línies generals, però molt poc l’opinió de dos xicots de Salou, la d’un vell fuster d’Oliana o la d’una senyora de Blanes.
Bona nota en canvi per a tot el personal sanitari. Si les referències anteriors eren indirectes, en aquest cas són directes, per unes incursions que he hagut de fer a dos o tres hospitals i a un parell de laboratoris d’anàlisis clíniques. Les visites no tenien res a veure amb el coronavirus, sinó amb altres misèries de la meva persona. Així el meu Documento Nacional de Identidad no haurà de ser renovat, ja que caduca de forma oficial l’1 de gener del 9999. El funcionari que em va atendre quan el vaig renovar ja em va advertir amb mitja rialleta que els funcionaris que m’atendrien aleshores serien uns altres. I jo, amb l’altra mitja, li vaig contestar que ja em podien haver allargat la data fins al 31 de desembre.
Aquesta pandèmia m’ha donat motiu per a revisar les crisis econòmiques dels segles XIX i XX. Amb sorpresa agradable he trobat que la majoria de solucions que es proposaven perquè no es repetissin incloïen una reforma del nostre sistema econòmic i recordaven que Karl Marx deia, precisament, que les crisis posarien fi al sistema capitalista. No soc marxista, però comprovo que: 1) Marx tenia una bona part de raó en aquest punt; i 2) que els capitalistes no han fet absolutament cap esforç per a millorar el sistema, tot i que les recomanacions eren continuades. Si no el modifiquem, i seguim com ara, ens trobarem immersos en una estructura social del món absolutament injusta i ineficient.
Mentrestant, anem posant els pegats que creiem convenients per al manteniment del venerat capitalisme. Allarguem la vida del sistema econòmic però anem creant un món cada cop més desigual i que no aplica els principis bàsics de convivència entre els pobles: el problema no resolt del continent africà; una Unió Europea que deixa morir milers de subsaharians a les aigües on ens banyem; uns EUA que no han trobat solució per als problemes de l’Amèrica Llatina; Rússia, que encara es manté en els temps de Michel Strogoff; la Xina, que va fent la seva sense un gram de democràcia, etc., etc.
La pandèmia ha deixat una majoria de ciutadans del món esbalaïts i sense resposta. La Covid-23 o 24 podria, en teoria, eliminar els humans si no es troba la vacuna. Serà veritat que a la Lluna o a Mart tenim altres mons habitables? No em faria gens de gràcia. A mi, que em donin un isard, una cadernera, un flamenc, un dofí o una de les meravelloses bèsties que tenim a casa nostra.