Raça humana
Reivindicació de les tretze roses
El nom de les tretze roses no s’ha esborrat de la història. Ho havia demanat una d’elles en una emotiva carta de comiat a la seva mare, i és ben cert que la memòria democràtica les ha rescatat de l’oblit a través de llibres, documentals i pel·lícules amb projecció internacional. Un breu resum: a la matinada del 5 d’agost de 1939 tretze joves d’entre 18 i 29 anys, detingudes, torturades i empresonades a Las Ventas de Madrid van ser afusellades al cementiri de l’Almudena com a responsables d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió. No eren elles precisament les que s’havien revoltat contra un govern legalment constituït –el de la República– però militaven en les Joventuts Socialistes Unificades, havien perdut la guerra i s’estava imposant la lògica exterminadora dels guanyadors per afermar el seu règim de terror. De manera que van pagar per la mort d’un comandant de la Guàrdia Civil tot i la seva demostrada innocència –ja estaven tancades quan va tenir lloc–. Tornem a recordar les tretze roses –de fet, catorze: una d’elles seria executada uns dies més tard– ara que el Tribunal Suprem considera que qualificar-les de “torturadores, assassines i violadores” (com ho feu un diputat de l’Ominosa Veu) no constitueix cap delicte d’incitació a l’odi, ni de calúmnies ni d’injúries greus sinó que encaixa dins de l’exercici legítim de la llibertat d’expressió. Doncs usant també de la llibertat d’expressió –i fent honor a la veritat en aquest cas– no ens estarem de dir que en les institucions d’aquest país encara hi ha massa gent que es reconeix en el franquisme.