Opinió

Raça humana

Reivindicació de les tretze roses

El nom de les tretze roses no s’ha esborrat de la història. Ho havia demanat una d’elles en una emotiva carta de comiat a la seva mare, i és ben cert que la memòria democràtica les ha rescatat de l’oblit a través de llibres, documentals i pel·lícules amb projecció internacional. Un breu resum: a la matinada del 5 d’agost de 1939 tretze joves d’entre 18 i 29 anys, detingudes, torturades i empresonades a Las Ventas de Madrid van ser afusellades al cementiri de l’Almudena com a responsables d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió. No eren elles precisament les que s’havien revoltat contra un govern legalment constituït –el de la República– però militaven en les Joventuts Socialistes Unificades, havien perdut la guerra i s’estava imposant la lògica exterminadora dels guanyadors per afermar el seu règim de terror. De manera que van pagar per la mort d’un comandant de la Guàrdia Civil tot i la seva demostrada innocència –ja estaven tancades quan va tenir lloc–. Tornem a recordar les tretze roses –de fet, catorze: una d’elles seria executada uns dies més tard– ara que el Tribunal Suprem considera que qualificar-les de “torturadores, assassines i violadores” (com ho feu un diputat de l’Ominosa Veu) no constitueix cap delicte d’incitació a l’odi, ni de calúmnies ni d’injúries greus sinó que encaixa dins de l’exercici legítim de la llibertat d’expressió. Doncs usant també de la llibertat d’expressió –i fent honor a la veritat en aquest cas– no ens estarem de dir que en les institucions d’aquest país encara hi ha massa gent que es reconeix en el franquisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.