Imaginació

M’encanta, de segons quins escriptors, la gran imaginació que demostren. De jove vaig llegir la majoria de novel·les de Juli Verne i em meravellava aquella capacitat de vendre’t uns paisatges impossibles –a l’interior de la Terra, en una illa flotant, on fos– en un context que els feia versemblants. Amb els autors actuals segueixo fent-me creus igualment d’aquesta habilitat bàsica que els permet burlar les limitacions del temps i de l’espai. En les dues novel·les triomfadores dels darrers Premis Literaris de Girona –el Bertrana i el Muntaner–, les autores han jugat extraordinàriament bé amb la distància. Una l’ha aplicat a l’espai i l’altra ho ha fet amb el temps. Ruth Tormo, amb el seu Sense codi de barres, ens acostava a la realitat social de Bangladesh. No hi feien res els 8.165 quilòmetres que hi ha entremig. Ens feia proper l’ambient social d’aquell país llunyà i les seves realitats i limitacions. En la novel·la guanyadora del Bertrana, Ànima de tramuntana, l’autora, la Núria Esponellà, ens endinsa de cop en el temps fins l’any 277 abans de Crist i ens construeix unes situacions humanes i col·lectives que sembla que les puguem viure encara, tot i els dos mil tres-cents anys escolats. La Núria ha estat –i li ho han reconegut alguns arqueòlegs– força agosarada. Perquè descriure un lloc imaginari del qual no hi ha cap referència –el que deia de les aventures de Juli Verne– sembla més fàcil perquè, com a mínim, no admet cap element comparatiu. Però situar-se en les ciutats antigues d’Ullastret, Empúries o Roses, de les quals queden prou restes per donar idees però alhora crear dubtes, té molt de mèrit. És córrer un risc, exigeix revisar molta documentació i, en un moment determinat, després de lligar tots els extrems i mirar que res no falli, fer el pas endavant i prendre una opció. La Núria Esponellà ha seguit dues o tres històries paral·leles, però en la d’Ekinar, la dona indiketa les restes de la qual es troben en una excavació arqueològica, ens deixa endinsar en la forma de vida dels habitants d’Ullastret i fer properes les seves alegries i tragèdies. Voldria creure que la novel·la, des d’aquest punt de vista, ajuda a fer pedagogia i fa agafar interès per aquelles ruïnes als qui habitualment no estan amatents a l’arqueologia. I això ja és una qualitat de l’obra i de la seva redactora. I torno a destacar la imaginació, que em meravella i, si em fa dubtar en algun cas, em permet aplicar aquella dita italiana: “Se non è vero è ben trovato.”