Bravos per als qui lluiten!

Una bona amiga em renya perquè troba que els meus articles són pessimistes. Ella té una botiga de roba a Girona, comerç local, de les que formen part del nostre patrimoni i donen caràcter i personalitat a les ciutats. A aquests establiments la pandèmia els ha ferit i no tots se’n sortiran. Però ella, lluny d’aquest pensament, o precisament per allunyar-lo, em diu que hem d’encarar els dies amb confiança: ara mateix està fent un gran aparador de Nadal, amb un arbre ple de llums.

Segurament és aquest ànim constructiu el que ens cal per sortir-nos-en, però em costa: encara em dol la humiliació d’haver intentat accedir a les engrunes del primer ajut per a autònoms que va anunciar la Generalitat, i em sento afligida de sentir que els polítics reconeixen, sense pal·liatius, que si ens desescalen no és perquè les xifres de la Covid siguin bones, sinó perquè el país no té diners per indemnitzar els afectats, i estic enfadada pel que ha tardat el govern espanyol a baixar l’IVA de les mascaretes obligatòries... I tantes altres coses! Però té raó la meva amiga, o sigui que bravo per ella i els petits botiguers que resisteixen! I busco més llums que ens facin una claror benigna, i veig que sempre són persones de carn i ossos, allunyades del poder i la política, i que el fil conductor de la claror que ens donen té a veure amb l’amor.

El primer nom és molt antic, però és una història que em té el cor robat. Es tracta de Teresa Belana, una noia de Bausén, un poblet de la Vall d’Aran, que es va enamorar d’un seu cosí i, sense tenir la dispensa de l’Església, van viure com un matrimoni i van tenir dos fills. La Teresa va morir el 1916, als trenta-tres anys, i com que la parella vivia en pecat, el mossèn no la va voler enterrar al cementiri del poble, però els veïns de la Vall van construir un petit i acollidor cementiri només per a ella, que avui és un espai de reflexió contra la intransigència. Brava Teresa! Bravo, veïns! Bravo, l’amor!

El segon nom és el de l’Ia Jaumà, la metge de família de Serinyà. Els metges de família –de capçalera, en deien abans, perquè s’acostaven al capçal del llit– són sempre senzills, indispensables, propers, incansables –llegiu Un hombre afortunado, el retrat que en fa John Berger, que és una meditació sobre el valor de la vida–. La doctora Jaumà va fer el pregó de la festa major, i va parlar d’amor, també: amor a la professió, als malalts, que coneix amb el nom i els dos cognoms, amb qui riu les alegries i amb qui plora els inevitables revessos de la vida. Va ser un pregó emotiu i reivindicatiu, i virtual, és clar. Bravo, metges i metgesses de família!

El tercer nom, i el quart, són de l’àmbit cultural. Primer, el del cantautor madrileny Juan Valderrama, que ha posat música a Podries, el poema de Joana Raspall que és una invitació a posar-te al lloc de l’altre, el que pateix, el que no té res. Valderrama –sí, sí, el fill de Juanito Valderrama– canta amb Las Migas i amb Maria del Mar Bonet, i s’acosta a una cultura i una llengua que no són seves per amor als versos de la Raspall, una escriptora delicadíssima. Bravo, Valderrama!

El quart es diu Martí Peraferrer, és actor i ha picat molta pedra. S’ha parlat molt de la necessitat de reinventar-nos en temps de pandèmia, i a la gent de la cultura no els ha fet mandra buscar noves fórmules per mantenir el contacte amb el públic. Peraferrer ha muntat el teatre a casa seva i ofereix sessions de La vida secreta de Tennessee Williams a grups de cinc espectadors que seuen al seu menjador. Teatre de proximitat, en diuen. I de perseverança. Teatre d’amor al teatre i a la professió. Bravo, Martí! Bravo, actors i actrius que resistiu!

I per acabar, les persones que fan voluntariat. Impossible posar el nom de totes, és clar. Quan era jove deia que l’amor és la força que mou el món, i algú em va corregir dient-me que són els diners. Ara sé que si el món encara gira rodó és gràcies a la gent que fa coses de franc i que supleix les mancances –per incompetència o falta de sensibilitat o de recursos– de les administracions. Del voluntariat n’hem de parlar molt més. De moment, li dedico l’últim bravo d’avui!