La Carme i l’Eloi

La mort d’una persona –o de moltes– quan es refereix a gent que desconeixem, ens deixa relativament freds, perquè és una qüestió ineluctable que, un dia o un altre, ens afectarà a tots. Però no és el mateix quan parlem d’amics, de parents, de coneguts... Llavors hi posem nom i cognoms, i ho considerem un drama. I molt més encara quan el fet mortuori s’ha esdevingut en circumstàncies tràgiques. I ens referim en concret a la mort violenta de Carme Font Senen, al seu domicili al mig de Girona, que ens ha colpit a tots. És el sentit d’aquesta crònica.

Eloi Prat era un company que regentava una botiga de roba al carrer Bacià, davant de la seu de la policia municipal, i tenia les seves aficions. Havia format part del grup d’havaneres Terra Endins, amb una singular predilecció per la platja i el mar de Montgó. El grup ha estat a tot arreu i fins i tot dues vegades varen ser convidats a visitar Cuba. L’Eloi era un músic expert en els teclats, i en aquesta funció havia format part d’alguns conjunts i era element imprescindible per acompanyar els cants d’Els Pastorets de Girona durant molts períodes de Nadal. Franc i obert, sempre tenia el somriure als llavis i estava disposat a tot el que se li demanés. Per desgràcia, va contraure la diabetis, una malaltia que requereix atenció constant. A la Clínica Girona es va sotmetre al tractament de diàlisi. Allà va conèixer la Carme Font Senen, que era supervisora del servei. La relació freqüent i el tarannà dels dos –diferent però convergent a la vegada– va propiciar l’enamorament, i varen formar parella, malgrat les circumstàncies tan poc favorables que presentava l’estat de salut de l’Eloi.

Carme Font va aconseguir una fita cabdal: poder instal·lar a la seva llar els aparells necessaris per practicar la diàlisi a l’Eloi. Era la primera vegada a Girona que s’instal·laven en un domicili particular. Això evitava els desplaçaments a la clínica, que cada vegada resultaven més dificultosos.

Per desgràcia, al cap d’un temps, Eloi Prat va sucumbir a la malaltia i va morir. La seva vídua, Carme Font, una dona de caràcter, valenta, seriosa i molt treballadora, amable en el tracte, però molt concreta en les explicacions, lluny de caure en el desànim, va continuar la seva tasca de coordinadora del servei de diàlisi a la Clínica Girona, i a més era diplomada en podologia, funció que exercia en el seu propi domicili.

Aquest és el relat somer de dues existències. El que va passar després és del domini públic, i del sentiment general. Probablement la gasiveria d’obtenir il·lícitament uns diners va comportar un crim tan horrible. La investigació donarà els seus fruits i s’arribarà al fons de la qüestió. Però a la Carme ningú li tornarà la vida.