La solitud al Palace

L’ambient d’anormalitat l’hem viscut tots d’ençà que la pandèmia ens va confinar a casa el 14 de març d’enguany. Ho hem suportat estoicament per conviccions cíviques i perquè hem vist els estralls humans que el virus ha causat al nostre entorn i arreu del món. També per por i precaució, naturalment. M’he adonat més de la magnitud del desastre en visitar aquesta setmana l’antic hotel Ritz de Barcelona, avui hotel Palace. Es tractava de preparar un vídeo curt per a la cerimònia de l’atorgament del premi Josep Pla, que se celebra als salons de l’emblemàtic hotel el dia de Reis a la nit de cada any, en la mateixa cerimònia que s’anuncia el premi Nadal des de l’any 1944. És una festa literària d’una gran tradició que reuneix una part notable del món literari.

En arribar a l’hotel no hi ha la cèlebre porta giratòria ni el senyor uniformat que feia guàrdia i rebia els visitants amb cortesia rutinària. Està tancat i barrat. Són les tres de la tarda i una tanca de ferro fermada per una cadena és senyal que no es pot passar. Rebo un missatge al mòbil que em demana que avisi tan bon punt arribi. Al cap de cinc minuts surt la Belén amb les claus de la casa i em fa entrar. Un jove recepcionista està sol i avorrit, d’esquena al gran clauer de les habitacions de l’hotel, que estan totes buides.

La solitud de l’antic Ritz és la metàfora dels temps de silencis i inactivitats que ha imposat el coronavirus. El gran vestíbul on tants centenars i milers de barcelonins han pres una copa abans de passar a les taules dels menjadors està absolutament fosc. En una butaca al fons d’un dels passadissos espera l’editora Glòria Gasch, que dirigeix l’operació per sortir del pas d’un premi Josep Pla virtual, sense el glamur i les emocions de les nits del dia de Reis de cada any. No hi ha més persones. Sí, dintre de la sala gran, amb una catifa feta a mà, bella, que cobreix tot l’immens terra, hi ha un càmera i la Laia Aguilar, guardonada l’any passat amb Pluja d’estels, que hi diu la seva. No hi ha abraçades ni petons, que s’han convertit en armes de destrucció massiva en aquests temps de pandèmia. Un petó, qui ho hauria pensat tot just fa un any, és un acte hostil. Aquest engabiament humà no pot durar gaire.

Per raons econòmiques, psicològiques i emocionals. El virus ens ha portat al distanciament, a la fredor i a la malfiança. Resulta que visitar els pares, germans o fills no és un acte de tradició familiar sinó un perill per a tots plegats. Un dia a finals de l’últim hivern vam anar a dormir en un món que controlàvem i ens vam despertar adonant-nos amb sorpresa que l’aire, la terra, l’aigua, els vents, els núvols i el temps seguien les seves rutines sense comptar amb nosaltres. La natura podia prescindir-ne i potser beneficiar-se del confinament dels humans. Tot contemplant els llums de cristalls del gran saló, pensava en Francesc Cambó, que l’any 1919 va impulsar la construcció de l’hotel després de demanar al rei Alfons XIII que intercedís davant del suís Cèsar Ritz perquè construís un hotel de luxe a Barcelona tal com ho havia fet ja a Londres, París i Madrid.

La història de la ciutat ha passat moltes vegades per aquest hotel, avui convertit en una ombra fantasmal de la seva centenària trajectòria. Albert Einstein va ser l’hoste d’honor en un sopar que es va celebrar l’any 1923 al saló on estic assegut en una butaca senyorial fit a fit amb el càmera que grava la breu entrevista. Aquí es van hostatjar Alexander Fleming, Frank Sinatra, Ava Gardner, John Wayne, Ella Fitzgerald, Picasso, Sophia Loren, Rafael Albertí, Camilo José Cela i Freddie Mercury. I molts d’altres. També va transitar per aquestes sales i es va allotjar a l’hotel el nazi Heinrich Himmler el 1940, que va visitar Montserrat amb la dèria de trobar-hi el Sant Greal.

Josep Pla hi va passar bastantes nits, segurament a compte de Josep Vergés, l’editor de Destino i de la immensa obra literària de l’escriptor de Llofriu. Salvador Dalí i Xavier Cugat hi feien llargues estades deixant la petjada de les seves vivències. Avui el silenci és total. En acabat, la Belén em torna a obrir la porta del cancell traint-se les claus de la bossa. La penombra de les estances en altre temps atapeïdes d’homes i dones en un ambient festiu indiquen la tristor ambiental d’un món reclòs i engolit pels auguris de les recomanacions sanitàries dels polítics.