Filantropia empresarial ben entesa

Assisteixo a un esdeveniment online titulat Estudi de filantropia en què es presenten els trets del treball impulsat i publicat per CaixaBank sobre perfils de filantropia personal. Les autores, Cristina Cruz i Rachida Justo, fan la seva exposició i a continuació hi participa l’empresari Sergi Ferrer Salat, president des del 1998 de la Fundació de Música Ferrer-Salat, creada el 1982 pel seu pare. Em va impressionar la categoria humana del testimoni empresarial en qüestió, per tres motius: en primer lloc, pel compromís mediambiental i social de l’empresa farmacèutica que presideix (Ferrer); en segon lloc, per la plasmació pràctica del seu mecenatge en el món de l’art, i més concretament en el de la música, un àmbit en què no és massa habitual trobar-hi filantrops; i en tercer lloc, perquè el seu testimoni el transmetia des d’una sinceritat i transparència poc habituals, des d’una gran modèstia. En el context de la presentació del llibre, Ferrer-Salat va posar damunt la taula el fet que, més enllà dels perfils de filantrops que s’hi categoritzen (l’emocional, el generacional i l’estratègic), hi ha filantrops autèntics i els que només ho són per ganes d’aparentar. Aquests darrers, que són més dels que ens pensem, van en el fons i en la forma darrere de l’ostentació personal, en aquest cas disfressada de generositat. Un contrasentit, perquè la filantropia hauria de ser, per definició, èticament honesta. El Sergi, president d’una empresa multinacional, em va semblar un filantrop autèntic. Ell mateix, que posa diners de la seva butxaca i que es pregunta fins a quin punt s’ha de fer visible l’activitat filantròpica, es diferencia clarament d’altres persones que es disfressen de filantrops per raó del lloc que ocupen en organitzacions de caràcter social... i ho fan sense posar ni un ral de la seva butxaca. Això sí, la cara sí que la hi posen.