Fatxes

Diuen els savis que la força principal del feixisme és la desunió entre les forces que l’haurien de combatre. Alguns l’accepten per una mandra que sovint oculta la por; d’altres perquè el veuen com una eina eficaç per assolir certs objectius presumptament idealistes de forma ràpida; molts, per ignorància, amnèsia o qualsevol altra forma de desconeixement. Amb una retòrica emocional, trufada de mitges veritats i de mentides absolutes, el feixisme apel·la a la visceralitat humana proposant solucions simplistes a problemes intricats, sovint des del paternalisme d’un líder carismàtic objecte de veneració. En la nostra vulnerabilitat mental, tots som susceptibles de caure en aquest parany transversal. La majoria portem inculcats a l’hipotàlem prejudicis, xenòfobs, patriarcals, racistes... La diferència amb els feixistes és que alguns maldem per neutralitzar aquestes antipaties amb la raó i la consciència social. Amb els que venen de fora onejant banderes nazis i amb els locals. Algú poc sospitós de ser de l’esquerra radical com el filòsof Karl Popper va plantejar l’anomenada “paradoxa de la tolerància”, que diu que la societat ha de ser radicalment tolerant, excepte amb els intolerants. A les xarxes ja n’han sortit que diuen que Popper no va dir exactament això. Tant se val. Se non è vero, è ben trovato...