La bèstia Carreras

El personatge que interpreta Joan Carreras a Història d’un senglar és un actor que necessita pensar en un animal per construir el seu personatge. No és casual que en aquesta revisió feliç, espectacular, memorable, que Gabriel Calderón ha escrit i dirigit a partir del Ricard III de Shakespeare, l’animal sigui justament un senglar, perquè és la bèstia que presidia l’escut d’armes del rei i perquè, al llarg de la tragèdia, hi apareix per descriure aquest monarca estrafet. Els seus enemics parlen d’un “porc horrible, usurpador i sagnant, que engoleix la vostra sang calenta” o d’un “esguerro diabòlic, porc espí avortat”. És la història d’aquell senglar, doncs. L’home que només trobava sentit en la lluita, en “l’hivern del nostre deshonor”, i que, incapaç de refer la batalla en l’amor (“ara el guerrer cavalca dins la cambra”), renuncia al plaer i troba plaer “en el rostre fosc i arrugat de la guerra” que ell no vol ni pot endolcir. Estic trigant massa a dir-ho. Aquesta Història d’un senglar serà històrica. Perquè està construïda amb intel·ligència i fervor, perquè l’espai, les llums i el so construeixen un camp de batalla esplendorós; perquè el text (enorme traducció de Joan Sellent) és una joia; i, sobretot, perquè Joan Carreras, la bèstia, fa un tour de force colossal en el qual esdevé l’actor que es juga la vida davant d’un espectador “que s’apunti a la guerra”. L’essència del teatre, la batalla constant, a la recerca d’aquella emoció embogida, indescriptible. És un dels millors muntatges que he vist mai. Temporada Alta l’ofereix fins al 22 de desembre a distància. Convidin el senglar al sofà de casa seva.