Nostàlgia

Quan arriba aquest temps se m’activa una mena de mecanisme pavlovià que em comença a fer buscar el torró de rovell d’ou o de crema cremada, com vulgueu dir-ne. No em faré pesat amb aquell fil de canyella, però és el tot. És el que busco. No crec que siguin els llums de Nadal, perquè els comencen a plantar a mig octubre i aquesta cerca torronera m’arriba a la frontera de Santa Llúcia. Em passa cada any, i deu ser la nostàlgia de trobar un gust fixat en la infantesa, quan el cap no ha acumulat tants enganys i frustracions com anem acumulant en el decurs de la vida. La nostàlgia de pensar que aquell gust ideal existeix i que, de tan fixat a la memòria, el podem fer present a base de tastos. És la nostàlgia que, segons que explica Antoni Martí Monterde a Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, ens fa llegir els llibres d’aquest autor longseller buscant una Europa ideal, neta, culta i polida. Els seus El món d’ahir o Moments estel·lars de la humanitat, biografies i una pila de relats, el segueixen fent un autor popular com ho va ser en la seva època. És clar que Martí Monterde ens parla de la faceta fosca i més amagada de l’austríac Zweig, de les seves adhesions i escrits inicials durant la Gran Guerra, i dels seus silencis posteriors, i finalment del seu suïcidi, amb la seva dona Lotte, a Petrópolis, al Brasil. L’Europa que s’autodestruïa a base de guerres i que encara mantenim com a espai nostàlgic de defensa de drets i llibertats, com si no anéssim rebent decepcions dia sí dia també. Però no abandono l’esperança, algun dia trobaré aquell gust i la textura del torró enyorat, com seguiré pensant en un nord enllà amb nostàlgia.