El manifest ‘boomerang’ de Montserrat

Avui fa exactament cinquanta anys que tres-cents intel·lectuals catalans estaven tancats a l’abadia de Montserrat en un gran acte de protesta contra el franquisme que va fer la volta al món. Els personatges més representatius de la cultura catalana van decidir plantar-se arran del consell de guerra celebrat a Burgos que va condemnar a mort diversos militants d’ETA per haver defensat els drets nacionals del poble basc. Eren gent tan heterogènia que no tenien pràcticament res en comú més enllà de les seves conviccions demòcrates. Alguns ja ens han deixat i d’altres ja són avis; els nostres avis. Artistes com Tàpies, Brossa i Miró, escriptors com Montserrat Roig, Terenci Moix, Rosa Regàs, Jaume Cabré i Feliu Formosa, cantants com Serrat, Pi de la Serra i Raimon, gent del cinema com Pere Portabella, Núria Espert i Mario Gas i tants d’altres van fer un gran acte de transversalitat ideològica per demanar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. I, de fet, el seu clam va contribuir a forçar el règim a commutar les penes de mort. El Manifest de Montserrat, cinquanta anys després, torna com un boomerang. És desesperant comprovar fins a quin punt segueix vigent: seguim reclamant poder votar, seguim demanant llibertats democràtiques i exigint l’amnistia com a punt de partida per negociar una solució política. Hem avançat en una cosa: no ens cal reclamar la supressió de la pena de mort. Però, per la resta, rellegir el manifest escrit fa mig segle provoca un gran desassossec i ens obliga a preguntar-nos de què han servit tants anys de democràcia si a l’Estat hi segueix havent repressió, presos polítics, exiliats i la prohibició d’exercir drets fonamentals. Si el PSOE no vol perllongar el conflicte mig segle més, més li val no respondre al clam transversal d’amnistia amb un “no té cabuda a la Constitució”. I, a nosaltres, més ens val aprendre dels nostres avis activistes i recuperar la transversalitat que va permetre, fa mig segle, fer un pas endavant a la història de la democràcia.