La ‘jefa’

En un món ple de caps i d’equips directius farcits d’homes, per mi ella era la jefa. La saludava així, cada cop que ens trobàvem: “Hola, jefa, com vas?” I ens posàvem a parlar. Estem acostumats que quan algú ens deixa, si és algun periodista, com que ha tingut la sort d’escriure directament per a vostès i signar els seus textos, ens n’assabentem tots. Potser aquest periodista l’hem vist en alguna tertúlia o hem sabut d’ell per les xarxes socials. Però darrere d’aquests periodistes, suposo que ja s’ho imaginen, hi ha un munt de gent tant o més valuosa, que hi posen tant o més el coll, les ganes i l’experiència, sense els quals res no rutllaria. L’Anna Maria Ribas, que ahir ens va deixar, no anava a les tertúlies, no escrivia, molts de vostès potser no la coneixien, però va estar molt més al capdavant del diari que molts dels periodistes que hi deixem escrit el nom. Se l’estimava. Va ser gràcies a un munt de circumstàncies i altres persones, però també gràcies a ella, crec que era el 2002, que vaig ser director de l’edició d’El Punt a Girona; i des d’aleshores vàrem compartir moltes hores junts, també en l’aterratge a l’Avui quan l’acabàvem de comprar. Sota aquella primera impressió de persona dura, contundent, que manava quan havia de manar, i que feia quadrar els números quan els havia de quadrar, hi havia un gran cor. Vam compartir moltes hores, moltes emprenyades i molts somriures. Un dia, tornant d’un dels nombrosos viatges que durant una època vam fer a Tarragona, on el diari tenia una edició, vam esquivar la mort a l’AP-7. Eren les set de la tarda de la vigília de Sant Joan del 2007. El conductor d’un camió es va despistar i vàrem veure les rodes del tràiler fregant el xassís. Si no eren mil·límetres, eren centímetres. Encara no entenc com ens en vàrem sortir. Aturats tots els vehicles enmig de l’autopista després d’una frenada en sec, vàrem sortir del cotxe i ens vàrem abraçar espontàniament. Ens fixàvem en silenci, cada cop que tornant de Tarragona hi tornàvem a passar, en les marques de pneumàtic que hi vàrem deixar. Aquest cop, tretze anys després, l’Anna Maria no ho ha pogut esquivar. Ploro només de pensar-hi. Ho fem tots els que la coneixíem.