Escoltar el jovent

Em costa dormir, tinc ansietat, no em concentro, estic desmotivada, trista, absolutament apàtic… Aquestes són tan sols algunes de les respostes que m’expressa l’alumnat quan els pregunto “com esteu?”. De fet aquest any em vaig conjurar a preguntar-los-ho cada dia perquè, tot i que vam començar el curs presencialment, era evident que més tard o més d’hora (i realment va ser molt d’hora) ens hauríem de veure a través de la pantalla. Les classes virtuals ens permeten seguir i avançar temari, però és evident que aquesta distància i el tancament que estem patint està tenint un elevat impacte en la gent jove.

En la gestió de la pandèmia han estat un dels col·lectius més oblidats. No hi vam pensar gaire, i quan ho vam fer, com ens diuen, va ser per assenyalar-los i culpar-los de la propagació de contagis. Tots els missatges que han rebut han estat sobre limitacions, imposicions i normes, sense alternatives ni espais on poder escoltar les seves necessitats. Allunyar-los de tot allò que té a veure amb la joventut i tancar-los a casa els està passant factura. I és que durant la joventut la vida bàsicament passa per estar connectada al món, experimentar i disfrutar de forma directa, no tan sols a través d’una pantalla. Patir, riure, estimar, desitjar, conèixer-nos... Intensitat i vida a flor de pell, i en aquesta etapa, de sobte un tancament, un distanciament, un parar màquines no suposa el mateix que pot implicar en altres moments vitals. Perquè no ens oblidem que per a aquestes generacions ja era complicat emocionalment lluitar amb un futur poc esperançador com el que els estem deixant, i ara s’han trobat amb un present per oblidar. Una alumna em deia fa pocs dies: “La meva vida es limita al que passa en una pantalla d’ordinador, 24 hores al dia connectada virtualment.” Reclosos, tancats i allunyats, ni els caps de setmana poden trobar-se amb la seva gent. Tot plegat, un desgast personal, però també familiar amb aquells amb qui conviuen. De fet moltes han tornat a casa dels pares no per voluntat pròpia sinó per les circumstàncies contextuals, el que afegeix en molts casos un extra de tensió familiar absolutament comprensible en aquestes edats, i més si hi sumem una pandèmia mundial.

És imprescindible que totes les persones que treballem o que estem en contacte amb joves, i especialment el professorat, reconeguem l’esforç que el jovent està fent i entenguem les seves reaccions i necessitats mentre senten que la vida se’ls escola entre els dits. I és que com a societat els ho devem. Cal que en la mesura del possible els cuidem. Són el present i el futur de la nostra societat i cal que no s’empeltin de tristesa, ansietat i apatia. I aquí és on hem de tenir clar què prioritzar. Crec fermament que ara mateix el més important no és quantes hores estaran connectats o que els enterrem en lectures i exercicis per compensar la falta d’hores presencials. Ara necessiten que els acompanyem, comprenguem i, sobretot, que ens fem costat. Que els incentivem a ser creatius, cuidar-se, participar i sortir d’aquestes bombolles d’aïllament i esperonar-los a sentir que poden gestionar la situació.

No hem de generar més pressió (comprenent el moment pandèmic que vivim) perquè els estressos diaris ja són prou complexos i posen prou pressió als nostres joves. De fet l’OMS ja indica que les dones i els joves seran els que rebran un impacte major en la salut mental. Cal, doncs, que des d’ara mateix actuem per prevenir aquestes afectacions, per evitar que apareguin o identificar-les i minimitzar-les si ja hi són.

Ara és moment de ser flexibles, apropar-nos, compartir, perquè el seu benestar també depèn en part de nosaltres. Parlem obertament sobre com se senten i oferim recursos i siguem flexibles.

No hi ha una fórmula única, però aprofitem l’oportunitat i obrim les portes a parlar del benestar emocional amb el jovent per poder teixir estratègies conjuntes. Tenir un diàleg obert i sincer, sense por del que ens puguin respondre. Són moments d’elevada complexitat, però en part també depèn de nosaltres el poder millorar aquest tram de camí. Aquesta és, de fet, l’autèntica assignatura que cal superar col·lectivament.