De reüll
Tibar la corda
Des de fa uns mesos vivim immersos en el joc del mocador. Aquell entreteniment d’infantesa al qual jugàvem al pati i durant les colònies, amb dos equips, un a banda i banda, tibant tant com podíem els extrems d’una corda gruixuda, que ens esgarrinxava les mans, fins a aconseguir que el mocador lligat al bell mig parés al nostre camp. Al joc del mocador d’aquest any, a banda i banda de la corda, la salut i l’economia juguen una partida. Equilibri complicat entre la vida i el pa. Sens dubte que tots treballem perquè qui guanyi sigui sempre la salut, però alguns sectors ho estan passant realment malament perquè la falta d’ajudes reals els aboca a la ruïna. No als grans actors de l’economia, per descomptat; no als bancs ni als Florentinos de torn. Als petits que en depenen. A les escoles d’esquí, botigues i restaurants i cases de turisme rural que es guanyen el sou amb l’obertura de les pistes; a les empreses mitjanes, emprenedors i artesans que tenen negocis en centres comercials; a la cultura i els artistes, amb teatres tancats i actuacions cancel·lades; als negocis de restauració i esdeveniments; fires i mercats... Ser un país que no disposa dels seus recursos ens fa allargar la partida i el joc del mocador, amb estira-i-arronses, concessions i sacrificis a cada jugada.