L’emergència lingüística

A diferència d’altres emergències en què actuem de forma immediata perquè hi ha morts o ferits, l’emergència lingüística ve a ser una mena d’emergència silenciosa. Però hi és. Ens n’alertava dissabte la Plataforma per la Llengua, que feia públiques unes dades alarmants, com que només el 35% dels habitants d’arreu dels territoris de parla catalana fan servir habitualment el català, o que només un 19,6% de la població barcelonina d’entre 15 i 29 anys té el català com a llengua habitual. La paradoxa? El català el sap més gent que mai, i mai tantes persones han estat capaces d’entendre i expressar-se en català; però no ho fan. A Barcelona, posen d’exemple, l’ús del català entre els joves ha caigut més de deu punts en cinc anys. Si això no és una emergència, ja em direu què ho és. Però passa això, amb la llengua. Que si no n’ets conscient, que un dia pot desaparèixer, no ho perceps com una emergència. Les dades que aquesta mena d’ONG lingüística que és la Plataforma feia públiques dissabte haurien de fer reflexionar. Advertia l’expresident Pujol en una entrevista en aquest diari a mitjan setmana passada de la necessitat de preservar la nostra identitat en els temps convulsos en què vivim. La llengua, suposo, en deu ser un pilar fonamental. Amb tot un Estat en contra, com li tenim, no m’estranya que hàgim de declarar l’emergència també lingüística. El català no és un requisit per ser funcionari a Catalunya, l’Estat ha aprovat en els darrers deu anys més de 500 disposicions que imposen el castellà, vivim en un món en què l’entorn audiovisual està altament descatalanitzat (els Netflix de torn, vaja) i nosaltres –i a vegades la nostra classe política i TV3– ho relativitzem. Amb aquest panorama, com volen que avancem? Si el català fos una espècie, venen a dir els de la Plataforma, seria una espècie en perill d’extinció. Fa pensar. Sense un estat al darrere, tot ens va en contra (voldria pensar, per cert, que quan siguem independents, el govern català tindrà molt més respecte al castellà que el que té ara el govern espanyol al català). Probablement el primer pas per revertir-ho deu ser aquest, el de prendre’n consciència.