Trump se’n va matant

El 10 de desembre, el govern dels Estats Units va ajusticiar Brandon Bernard, condemnat per la implicació en un assassinat del 1999 quan tenia 18 anys. Un dia més tard, va ser el torn d’Alfred Bourgeois, i aviat serà el de Lisa Marie Montgomery, afectada per una greu malaltia mental. Molt significatiu de la marca Trump. Des del 1976, quan el Tribunal Suprem va restituir la pena de mort, de les 1.529 persones executades només tretze ho van ser per un dictamen del govern federal; per tant, ens trobem que l’empresari posarà fi al seu mandat marcant un rècord que ens porta al 1896 –124 anys enrere– a la presidència de Grover Cleveland, el qual també va ordenar més de deu penes capitals en tres-cents seixanta-cinc dies. Bernard va morir als quaranta anys desconsolat i penedit per un error que havia plorat tota la vida, sabent que una celebritat televisiva, Kim Kardashian, molt involucrada en la millora del sistema penal, havia demanat clemència i que cinc dels nou membres del jurat i la fiscal encarregada del cas, Angela Moore, havien sol·licitat la commutació per la cadena perpètua. Sense pietat. Des que ha perdut les eleccions, el president ha programat sis execucions federals –deu des del juliol dins del programa electoral– que s’han de complir, és clar, abans del 20 de gener, en què Biden, que és partidari de la supressió de la pena de mort, prengui possessió. Un terrible trofeu que fa els honors a qui durant quatre anys no ha demostrat cap respecte per l’ésser humà i que, tampoc ens estranya, ara se’n va ple de ressentiment i matant.