Tribuna
Elogi de l’abstenció
No pas cap determinació, sinó els mecanismes legals activats per defecte porten, si un fet sobrehumà no ho canvia, aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria a eleccions autonòmiques el febrer vinent. Trio el terme amb tota la mala llet que es vulgui, perquè això és el que seran, i amb resultats com a màxim tan minsos com els que fins ara ens han estat abocats: com a màxim, dic, perquè crec que seran encara pitjors.
En un article recent, Andreu Barnils medita sobre les prerrogatives del votant, i conclou que, mal que un instint l’impulsi en direcció contrària, té intenció d’anar a votar, perquè si el vot independentista –al qual se subscriu– torna a ser important, el reiterat incompliment de promeses electorals posarà en evidència els polítics corresponents, i se sentiran obligats, com a mínim, a una reflexió amb conseqüències més constructives que les que provinents d’anteriors eleccions la població pateix actualment.
L’opció m’il·lustra més sobre l’excel·lència ciutadana de l’articulista que sobre les opcions de millora de la causa. M’agradaria subscriure la seva edificant expectativa, però em temo que la situació és molt més fotuda. La casta política catalana en pes s’ha esllanguit en un conformisme de derrota i possibilisme a la baixa, del qual no veig altra via de sortida que la renovació radical de les indivídues i els individus, escassament viable atès com estan anquilosades i corrompudes –en tots els aspectes– les institucions.
Mal que estigui extensament relatada i analitzada, no deixa de ser admirable la manera com persones curulles de bones idees i intencions arriben a càrrecs de responsabilitat, i els excel·lents propòsits s’esvaeixen en una boira d’indefinicions, impossibilitats i relativismes. Com queden en no res. La meva bona amiga Laura Borràs, posem per cas, de qui em consten la seva determinació i claredat de pensament, com s’ho farà per convèncer l’electorat que aquest cop el partit –si els resultats ho permeten– farà allò que no ha estat capaç de fer quan n’ha tingut l’ocasió? Quin mecanisme incita l’electorat a votar propostes que sap que no arribaran a bon port? El del mal menor? El deutor d’una idea sacrificial i heroica de la pròpia consciència? L’esperança d’un revulsiu –com el cas del col·lega Barnils?
Els mals que han estat assenyalats i no s’han resolt s’han de continuar assenyalant: obtenir la independència és una jugada d’alt risc, i cal apostar fort per guanyar. No s’hi pot aspirar sense pagar-ne el cost. Part de la població –suficient o no, caldria veure-ho– ha demostrat amb els fets que hi està disposada. Està clar que els polítics no.
Què es pot fer per recuperar la confiança del poble? Com que desactivar la desactivació de la declaració d’independència –sí, soc devot de Groucho Marx– gràcies a les mecàniques parlamentàries és inviable, cal una acció en l’àmbit executiu. Una de facilíssima: deixar anar els presos polítics. Aprofitar vacances, la fatxeda empavescada en efluvis de calimocho i carriazo, per enviar-los tots a Bèlgica, i anar-se-n’hi també el govern efectiu. Aleshores podrien passar moltes coses, des de la convocatòria d’eleccions, qui sap en quines condicions i amb quina qualitat democràtica, fins a la suspensió de la Generalitat i la instauració d’una mena de virregnat, la qualitat democràtica del qual, aquesta sí, seria una punyetera escòria. Ep, de cara als resultats tampoc gaire pitjor que la de la befa arterioesclerotitzada gaudida ara mateix.
Passarà res d’això? En absolut. La campanya electoral serà un carrusel de promeses olímpicament incomplides tot seguit. I el pitjor de tot encara no és el fet en si. És que tots ho saben, ja des d’ara. Ho saben els candidats i ho saben els electors.
Aquest humil cronista creu que ja no està en joc la independència, ni tan sols el benestar, sempre precari d’altra banda. Està en joc la dignitat. Se sentiria un idiota si col·laborés en aquesta estafa segura. Es nega a fer el ridícul abonant una prerrogativa sabent que no es realitzarà. Els qui no hi estiguin d’acord invocaran –segurament– principis cívics i democràtics. Preguntem-nos on són ara mateix tals principis.