Solstici d’hivern al Camp

Avui que em llegeixen és el solstici d’hivern i, des de sempre, a Reus, quan el temps acompanya i està ras es pot veure un fet que capta l’espera i l’atenció de força persones en una mena de cita no escrita a la plaça del Mercadal, just a la cantonada amb el carrer del Vidre, a quarts de deu del matí. Els raigs del sol, que en aquesta època de l’any va baix, traspassen les obertures del campanar de la Prioral de Sant Pere. I tothom, procurant no enlluernar-se i esperant amb la càmera o el mòbil que el fet succeeixi, està a l’aguait de poder veure allò que de sempre s’ha vist: que el sol passa pel campanar, tot desitjant tornar-hi l’any vinent No té res d’especial perquè és de sempre i ho té tot d’especial perquè un any més, si és el cas, s’ha pogut tornar a veure. Ben mirat, com tantes coses a la vida!

Una cosa no igual però semblant succeeix en una caseta de pedra seca ubicada a la partida aleixarenca del Camp del Vent. Avui, si està ras, quan el sol, a trenc d’alba i amb els darrers estels de la nit encara mig centellejants, comenci a il·luminar el territori i, en aquesta part del Camp, es puguin albirar les primeres estribacions de Maspujols i la vila de l’Aleixar ajocada a prop, a la caseta del Gàllera hi tocarà, just al cor, traspassant pel bell mig l’obertura d’entrada, el primer raig de sol.

Veure-ho no et deixa indiferent perquè et lliga als ancestres però, com dèiem suara, no tindrà res d’especial perquè deu fer segles que hi toca i ho tindrà tot d’especial perquè un any més es deixa mirar, en aquest cas des d’en fa només alguns, gràcies a la tasca de Josep Pàmies, entranyable company de fites de joventut, amb dedicació incansable -diria que de pedra picada si no fos que a ell sembla que li agrada més la seca- a cerques com aquesta.

Tant de bo, la llum que avui s’hagi deixat veure o la que sigui -això és personal- debiliti les foscors que cadascú puguem tenir. Salut i Bon Nadal!