El vestit de l’àngel

Als museus, almenys als que ja he visitat alguna vegada, m’agrada entrar-hi sense cap llista feta, a veure què hi trobo. La primera vegada sol ser diferent: avances com un caçador que va ajornant pels passadissos el moment de trobar-se cara a cara amb la peça cobejada fins a clavar-hi, per fi, llargament l’ull. Em va passar el primer cop que vaig anar al Prado, i cada pas no em semblava sinó una lenta preparació per arribar davant de Las Meninas, que a l’edat que tenia m’afigurava com la representació màxima de tot el que l’art et pot donar. Fa més de trenta anys, d’això, i el que més en recordo continua sent el gos somnolent al peu de les infantes, que en qualsevol moment deixarà anar un esbufec. He tornat al Prado aquest estiu raríssim de l’any vint, en unes condicions de privilegi, amb menys de vint persones voltant per les sales i l’única vaga idea de tornar a veure aquell gos de Velázquez i confrontar-lo amb el que Goya va mig enterrar a la sorra, que és un gos metafísic, no se sap si desconcertat per la seva extinció o encuriosit pel fet que el buit hagi dipositat en ell, insignificant gos petaner, l’únic vestigi de vida. Però la vista és capriciosa, i se me’n va anar cap a L’Anunciació de Fra Angelico, acabada de restaurar, no per l’orfebreria dels daurats ni la densitat del lapislàtzuli, que refulgia com una nit estelada, sinó pel vestit de l’àngel, pels seus tons rosats, d’un rosa que només deu existir a les galtes dels àngels, caient per la faldilla prisada fins a deixar al descobert un plec blau del folre, més pàl·lid que el de la verge, com de llapis infantil. Josep M. Fonalleras, a Tot el que hi veig, on ens acompanya a descobrir els seus museus, parla de “la fixació per allò que sembla intranscendent”, que transmet “una veritat endormiscada”, com el gos de Velázquez. Per mi és el rosat del vestit de l’àngel, que amb la punta de la sabatilla encara toca les dents de lleó del paradís.