De set en set
Nadal de M&M’s
Era el matí del dia de Nadal del 1995. Aviadet, quan ens vam despertar, per la finestra sols es veia blancor al cel i a la terra. Hi destacaven com podien els arbres del bosc, feixucs per la contundent càrrega de neu. No existia internet ni els mòbils i sols ens reclamàvem, amb crits alegres, des del pis de sota. Així que, sense perdre temps, vam saltar del llit per anar a veure què havia deixat Santa Claus dins dels mitjons penjats a la xemeneia. Sota l’avet extradecorat amb gingerbread men, llaços vermells, postals i moltes llumetes del menjador no hi faltava una muntanya de capses amb regals. En aquella casa de fusta amb porxo, on vivia el germà d’en Jeff a les muntanyes de l’estat de Nova York, tenia la sensació de viure en una postal de Nadal tradicional. Nord-americana, és clar.
Amb deliri, tothom es va llençar a obrir capses i més capses. Eren els Estats Units, el paradís del consum en ple ritual nadalenc d’una família de classe mitjana blanca, amb carreres universitàries i envernissada pels aires cosmopolites de la ciutat de les ciutats, la veïna Nova York. Acabada la cursa dels regals i l’esmorzar, en Jeff va treure el trineu per sortir a jugar. Amb la prudència educada de la convidada, vaig preguntar a quina hora calia tornar per ajudar a preparar el dinar. Estupefacció incòmoda. La cunyada, amablement, va anar a la cuina i va tornar amb un paquetet de M&M’s per a mi: “I si tens més gana, podem demanar una pizza a la tarda.” I mentre lliscava feliç pels turons nevats, alhora enyorava pares i germans, a Catalunya, al voltant de la simbòlica taula. Els rituals ancoren a una cultura, però no poden ser una cotilla. Un quart de segle després, en el meu nucli familiar esperem la previsió meteorològica per decidir si aquest Nadal farem un pícnic o un passeig a l’aire lliure. El cabdal és la vida, estimar-la, gaudir-la. Bones festes.