L’hivern

Ara fa deu anys que va néixer la Primavera Àrab. El moviment de canvi als països àrabs va començar amb la immolació d’un jove venedor ambulant tunisià, Mohammed Bouazizi. Per protestar per la confiscació de les seves eines de feina: una carreta, una bàscula i la fruita que venia, va decidir calar-se foc davant de l’edifici de les autoritats competents que no el van voler rebre. Aquell va ser el detonant de la revolta popular que a Tunísia va comportar la caiguda del president Ben Alí. Darrere van caure, com fitxes de dòmino, les dictadures egípcia i líbia i també va tocar Síria, el Iemen i Bahrain. Tret de Tunísia, on sí que hi va haver un autèntic canvi de règim –no sense problemes–, a la resta de països que també s’havien alçat contra les injustícies, la corrupció i la falta de democràcia dels seus respectius governs, la primavera va durar ben poc. I les condicions de vida s’han tornat encara més dures que abans. En alguns països, els governs han tornat a certes actituds del passat, de quan la guerra freda supeditava els seus moviments i interessos a potències occidentals, com Rússia i els Estats Units. Més la Xina. Aquest és el cas de Síria. Fa l’efecte que deu anys després tot torna a estar com abans del sacrifici de Bouazizi. I així ho certifica Amnistia Internacional, que sosté en un informe que els governs de tota la regió “ han persistit amb desvergonyiment en les seves despietades campanyes de repressió per esclafar la dissidència, reprimint manifestants, opositors polítics i membres de la societat civil.” Les flors de la Primavera Àrab s’han marcit perquè ningú se n’ha volgut cuidar i ara ja fa temps que hi senyoreja l’hivern.