Veniu plorats

Això ens demana aquest any acabat d’estrenar, després de tot el que ja hem plorat el 2020 de tristesa i angoixa per aquells que han marxat amb la pandèmia, o pels danys col·laterals que ha generat en el sistema sanitari. Aquells que es vantaven fa uns anys d’haver-lo destrossat s’amaguen ara mentre es barallen amb els seus subordinats sobre qui feia espiar qui durant el mandat de Rajoy. Cinquanta mil morts arreu de l’Estat, que com escriu Sebastià Perelló a la seva impressionant La mar rodona: “no en faràs tornar cap.” Una pila de gent, una xifra estadística, que només són “allò que diran de mi, quatre grapades de mots, un sac de gemecs, escòria i rovell”. Aquest any tocarà continuar enviant-nos la saliva, o venir plorats, com diu Perelló en el seu tríptic mallorquí-universal que pivota sobre tres temps, el 36, els 70 i els 2000, i en què cada narrador mira de capturar amb el seu retrat allò que s’esquitlla.

Comencem l’any plorats i esperant la cita amb el vaccí. Esperarem que ens avisin que tenim cita per, com quan érem petits, posar la cartilla de vacunació al dia. Comencem l’any esperant que no se’ns engoleixi la tercera onada, aquesta que indefectiblement (diuen els experts, tant epidemiòlegs com matemàtics) ha de ser entre nosaltres aquest gener de totes passades, vistes les excepcions que ha tingut el pla de capteniment de la pandèmia durant aquestes estranyes festes de Nadal. La responsabilitat personal també diu molt del grau de maduresa d’una societat. Veurem si els Reis aquests any quan passin demà a la nit també vindran plorats davant del que ens espera aquest any, i el que podem oferir com a societat.