Un cardenal gironí

El dia 16 d’abril del 1646, el matrimoni format per Francesc d’Assís Sala, doctor en dret, i Anna de Caramany i Cella van tenir un infant a Girona, a qui van batejar al cap de quatre dies a la col·legiata de Sant Felix i li van imposar el nom de Benet. Benet de Sala i de Caramany. La infància la va passar al monestir de Montserrat, on va aprendre les primeres lletres i el fonament del cristianisme. Però als deu anys es va matricular a la Universitat de Barcelona per estudiar filosofia. I l’any 1665 ja era a la Universitat de Salamanca per formar-se en teologia, sent el primer estudiant català graduat en aquella universitat. Al cap de poc, en va ser proclamat catedràtic. I als 35 anys, se li confereix el càrrec d’abat de Montserrat, de l’orde benedictina. Tants mèrits, ciència i virtuts se li atribueixen que, havent quedat vacant el bisbat de Barcelona per la mort de l’anterior bisbe, se’l nomena prelat d’aquella diòcesi, a l’edat de 53 anys, iniciant una gran labor episcopal.

Fins aquí tot havia anat bé. Però la mort del rei Carles II va donar lloc a la guerra de Successió. El nostre compatrici és un fervent partidari dels drets de Catalunya i dels de l’arxiduc Carles d’Àustria, causa defensada a foc i sang pels catalans. El mes de març del 1705, l’obliguen a presentar-se a Madrid. Amb dilacions, no el deixen tornar, i el 4 d’agost del 1706, de camí a Alcalá d’Henares, és detingut i empresonat per soldats borbònics. Els seus enemics conspiren contra ell, confiscant els béns dels seus familiars gironins, perquè no l’ajudin econòmicament. Es decreta, més tard, el seu desterrament a la ciutat occitana d’Avinyó, on romandrà vuit anys sense poder-se’n moure.

La política té els seus propis temps i camins. Una vegada signat el tractat d’Utrecht, el sant pare, que coneixia els mèrits i patiments del bisbe de Barcelona, el nomena cardenal de l’Església catòlica el 30 de gener del 1713. El 10 d’abril, arriba a la Ciutat Comtal i li comuniquen que Felip V no li reconeix el cardenalat. Caiguda Catalunya en mans dels borbònics, embarca cap a Roma per tal de rebre el capell cardenalici, però està molt malalt i no pot satisfer el seu desig de veure el sant pare. Mor a Roma el dia 1 de juliol del 1715.

Les dades aportades són un resum apressat de l’estudi publicat, el 1886, per Enric Claudi Girbal. Ens ha cridat poderosament l’atenció, perquè no recordem a la nostra ciutat cap menció del cardenal gironí, sepultat a la basílica de Sant Pau Extramurs a Roma. Claudi Girbal reclama un lloc d’honor per a aquest gironí, que es va oposar frontalment a la dinastia borbònica, la que “havia fins i tot proscrit la llengua catalana per a usos oficials”. I hi afegeix: “Vegi’s a on pot arribar la passió cega de partit!”