Rituals

Els humans som éssers rituals des de l’alba dels temps. Se’ns fa difícil estar-nos de celebracions i cerimònies que enforteixin la cohesió de grup. I el tomb de l’any deu ser una de les més antigues, d’ençà que el primer astrònom va assajar un calendari. Si a aquesta consuetud hi sumem la tirada cap al pensament màgic de molta gent i ho actualitzem amb la retòrica vana però efectiva de la societat de consum, el producte final és una suma d’il·lusions, esperances i bons propòsits. Amb tot el respecte, la solidaritat i fins i tot l’admiració cap als qui volen posar-hi optimisme, tot plegat és foc d’encenalls. La realitat ara com ara és crua i cantelluda. Se’ns fa difícil d’assumir, però enguany més que mai convé recordar que som on érem fa tres dies. O potser una mica pitjor. Que la pandèmia encara pica fort i que les vacunes trigaran a generar l’anhelada immunitat de grup.

Els rituals són necessaris. I si no que ho diguin als qui han hagut d’acomiadar éssers estimats des de la distància o en la solitud d’un tanatori desert. Però també ho és la consciència social. El que ha passat aquest cap de setmana a Llinars ens hauria de fer pensar en quina mena de comunitat vivim on una part, majoritàriament joves, ha de menester el ritual d’atordir-se amb soroll i substàncies per sentir-se millor o per suportar la vida.