La indiferència

Un home surt de casa, a l’eixample d’una ciutat petita però no tant perquè no pensi que pertany a un veïnatge concèntric i rutilant com el dels llums de Nadal que adornen els carrers. Ell encara no ho sap, perquè no sent cap mal, però se li acaba de rebentar una variu de la cama i, mentre camina, la sang que raja a doll li va xopant el camal dels pantalons. Tardarà quinze minuts, potser vint, a arribar a la botiga que té la seva família al centre, però mentrestant continua deixant una reguera de sang al seu pas. Cada vegada que s’atura en un semàfor, li queda als peus una bassa fosca i brillant, i després segueix, perquè encara no se’n sent, a menys que notar-se la roba pesant i humida a l’hivern sigui indici de res. Qualsevol dels centenars de transeünts amb què es creua en el seu passeig hauria pogut deduir sense dificultats el camí del dolor guiant-se pel fil vermell que ell hi ha anat deixant, però ningú va tenir aquesta ocurrència. De fet, ningú va trobar que fos ni tan sols necessari cridar-li l’atenció. “Perdoni, senyor, es troba bé?” Potser se’l miraven. Si va ser així, amb la mirada en van tenir prou. Una persona que sagna vistosament pel carrer fa el seu efecte, sobretot si és un home gran, alt i gros, algú que probablement coneixes, del teu barri. Però ningú va considerar que el concernís. Fins que no va ser ben bé davant el negoci familiar, després de dessagnar-se prop d’un quilòmetre per la ciutat enmig de la indiferència de tothom, no es va sentir el primer crit: “Pare!” Llavors sí que es va arremolinar un grup de curiosos a observar com el fill li aixecava el camal dels pantalons, el feia estirar per estroncar-li el reg i li premia l’hemorràgia amb la mà. N’hi va haver prou amb això perquè deixés de sagnar. Per als que no van fer res, amb els seus mocadorets a la boca, tan desconfiats i tibats, no existeix encara cap maniobra, ni d’emergència, que els pugui salvar.