Trist honor

Josep Duran i Bertran, un «pobre jornaler» vidu de cinquanta-cinc anys, fill de Pradell de la Teixeta, va tenir el trist honor de ser el primer mort que es va enterrar al nou Cementiri General de la Ciutat de Reus. Aquest proppassat dos de gener n’ha fet cent-cinquanta anys. El comú havia projectat que el primer mort, com encara se l’anomena, fos enterrat al centre geomètric del quadrat que era el cementiri que s’acabava de construir. Com que la mort no avisa de l’hora, el comú havia resolt que qui tingués el trist honor de ser el primer traspassat de l’any 1871, fos ric o pobre, tindria una sepultura d’honor, i si no s’ho podia pagar, la ciutat se’n faria càrrec, com finalment va passar.

El Reus liberal, desacomplexat i valent del segle XIX va adonar-se que l’antic cementiri del Roser quedava estret al creixement sostingut de la ciutat. Com passa moltes vegades, un problema col·lectiu es resol amb un gest particular i aquest va ser el de Josep Sardà i Cailà que va deixar el seu patrimoni a la ciutat perquè es construís un nou cementiri a la ciutat, un cementiri que havia de ser, i és, singular, airejat, higiènic, endreçat, bell, i sobretot havia de ser laic. El cementiri havia de poder acollir, i acull, a tothom que traspassa sense que les seves creences o circumstàncies de la mort siguin excusa per negar-li un lloc per passar descans etern. Garantir la dignitat de qualsevol que mori ara ens sembla una qüestió molt lògica, però, la ciutat de Reus va ser la primera que ho va tenir clar i que ho va posat a la pràctica dins de l’Estat.

En aquest país la història avança a batzegades, endavant i endarrere, a la partida de defunció de Josep Duran el capellà de torn va escriure que havia estat enterrat al cementiri parroquial, com si res hagués canviat. Amb la restauració borbònica de 1874 primer, i amb el franquisme després, el cementiri de Reus va perdre els seu caràcter general, i malgrat això sempre ha tornat a la seva idea fundacional, i enguany tenim el trist goig de felicitar-nos-en.