Primavera àrab, hivern gihadista

Respecte a l’article sobre el jove tunisià immolat, una lectora pregunta què se n’ha fet, de la primavera àrab que en la dècada passada va sacsejar i en alguns casos tombar règims dictatorials/aliats d’Occident al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. En paraules de l’experta Luz Gómez García: la va engolir l’hivern gihadista com a negoci i com a pretext per frustrar els avenços democràtics. Les protestes populars del 2011 i el 2012 al Sàhara ocupat, Tunísia, Egipte, Algèria, Líbia, Síria, el Iemen, Líban, Kuwait, Sudan, Jordània, l’Iraq, l’Iran, Palestina i el Marroc aixecaven la bandera del pa, de la llibertat i de la justícia, és a dir, dels drets polítics i socials, dels drets de les dones –a primera línia en les manifestacions– i de la fi de la corrupció emanada de les més altes esferes, prebenda de l’oligarquia i misèria per al gruix de la població. Una bandera per la dignitat massa gran, extensa i perillosa per l’statu quo mundial –remarca Gómez García–, i ni els Estats Units, ni Europa, ni la Xina, ni Rússia, ni Israel, ni l’Iran, ni les potències del Golf estaven disposades a permetre el seu triomf encara que de portes enfora celebressin la caiguda de Ben Ali a Tunísia (exiliat a Aràbia Saudita), Mubàrak a Egipte (jutjat pel poble) i Gaddafi a Líbia (bombardejat per avions de l’OTAN). Les forces contrarevolucionàries es van reorganitzar en el front ideològic i militar, amb la guerra de Síria, el gihadisme i l’anomenat Estat Islàmic, que va jugar un paper tan útil per sacrificar en nom de la seguretat les revoltes democràtiques. I per engreixar suculents negocis que seran matèria d’un altre escrit.