Engrunes, o un pa sencer?

L’any 2020 no ha sigut un any per recordar, i temo que els anys vint d’aquest segle seran uns anys difícils. Pandèmia, canvi climàtic sense alternatives, Unió Europea inservible, democràcia segrestada per uns partits que s’han transformat en màquines de poder traint la seva funció d’eines al servei de la democràcia. I a nivell més proper, a Catalunya, hem passat d’un Tsunami d’esperança al silenci després de la revocació del tercer grau als nostres presos, un altre president destituït i unes altres eleccions regionals imposades. Així doncs, aquest any que comença tenim dos objectius clars: combatre la pandèmia i combatre la repressió. Penso que tothom hi hauria d’estar d’acord, perquè en una democràcia la repressió no hi hauria de tenir cabuda. Són només dos objectius, però són fonamentals per a la nostra supervivència i el nostre benestar, i em sap greu dir que el nostre govern de moment no ha estat a l’altura ni en un ni en l’altre.

Tenim una classe política mediocre gestionant temps excepcionalment difícils. I quan dic classe política no em refereixo a unes sigles concretes. Em refereixo a totes. Des dels que s’han quedat congelats en la gestió del mentrestant fins als que fan ulls cecs i orelles sordes a la corrupció, sense oblidar els que encara diuen que no som prou malgrat la majoria absoluta al Parlament que no ha servit de res, ni tan sols per gestionar bé les engrunes. Tenim un estat fort en contra, diuen. Fort? En tot cas ben armat i emparat pel sindicat d’estats que de moment és la Unió Europea, però més dèbil que mai, defensor d’una monarquia corrupta i al punt de mira internacional per la seva mala gestió de la pandèmia i pel seu nacionalisme d’estat ridícul imprès en rojo y gualda en les caixes de les vacunes. Jo no vull viure en aquest estat quasi fallit ni en un país mal governat com Catalunya.

Jo vull viure en un país modern i innovador que pugui fer front a l’emergència sanitària, social i democràtica que tan bé descriu en Jordi Cuixart en una de les seves darreres cartes, amb uns polítics que entenguin la política com una eina per desenvolupar la democràcia i no com un instrument per a controlar-la. Vull viure en un país en què els impostos que paga la seva gent reverteixin a millorar la seva qualitat de vida, el seu benestar, no en un país on el dèficit fiscal es situa al voltant dels 16.000 milions d’euros mentre l’estat que el provoca es gasta més de 20.000 milions d’euros anuals en armament. Això és el que hauríem de saber explicar amb claredat. Si ho féssim i tinguéssim tolerància zero amb la corrupció econòmica i moral, seríem més, molts més. Com escrivia l’Agustí Colomines la setmana passada, la independència no és una fita ideològica, és un instrument imprescindible per al benestar; per això cada cop hi ha més gent que no entén la incapacitat per a la unitat en un moment tan excepcional com el que vivim. Hi tornem, a la mediocritat, al no saber veure la importància del moment i el que ens hi juguem i optar per les baralles estèrils pròpies dels curts de mires mancats del sentit d’estat que transformen un cop més unes eleccions que podrien ser constituents en unes eleccions regionals sense cap importància perquè només permetran gestionar engrunes quan el somni de la majoria és gestionar el pa sencer.

Tot el que no sigui unitat per a mi és traïció. No oblidem l’Aznar quan deia que nosaltres mateixos, amb les nostres picabaralles, ens carregaríem el procés. L’altre dia una amiga em deia que la gent tornaria a votar semblant i que res canviaria, que teníem els polítics que ens mereixem, i jo li vaig dir que estava molt equivocada. Que durant aquests anys la gent ha sabut convertir la frustració en esperança, que exigeix fonaments sòlids i no discursos tan grandiloqüents com buits. Que el que passa és que no tenim els polítics que ens mereixem. I no parlo només dels partits, també hi incloc l’ANC actual. Només em queda l’Òmnium. Per cert, feliços 60 anys! Ara bé, no em resigno, perquè la resignació no fa història. I quan m’envaeix el dubte, penso en l’Alexandre Deulofeu i en el 2029.