Dickens a la vora del foc

No hi ha millor època per llegir Dickens que l’hivern. Gairebé sents com espurnegen les brases a la llar mentre t’expliquen un conte a la vora del foc. Muñoz Molina parlava, a propòsit de “les geografies majors de la novel·la”, de la sensació de no avançar en la lectura, sinó de ser-ne emportat com per un corrent. Alguns defrauden amb el pas dels anys, però n’hi ha d’altres, i Dickens n’és un dels més grans, que et regeneren l’entusiasme del primer cop, com si encara ho tinguessis tot per aprendre i només comptés, com en les lectures juvenils, aquesta hora, aquesta llum. Suposo que per això Nabòkov deia que era un escriptor que es llegia amb l’espina dorsal, per allò d’estremir-se. Història de dues ciutats, que ha publicat Club Editor en “l’hivern de la nostra desesperació”, se m’ha resistit força més anys que no pas Grans esperances o El casalot, que són les obres de Dickens que prefereixo, però és amb aquesta novel·la trepidant emmarcada en la Revolució Francesa, on cada cor amaga un secret que té a veure amb la mateixa mort, que m’he adonat, amb l’editora Maria Bohigas, com m’enyorava d’aquesta literatura, com m’agraden els personatges misteriosos que baixen de la diligència del correu espolsant-se la palla i la humitat, que demanen ponx a la taverna per escalfar-se les mans i entren en conversa amb un bergant que exclama, apartant-se la pipa fumejant de la boca, “que em pengin si he vist mai res de tan insòlit!”. Són llibres travessats de genets nocturns al galop, de carruatges que esclopetegen damunt l’empedrat, de fanals que balanceja un vent plujós, de confidències i revelacions. Hi ha criatures càndides i malvats grotescos com l’ombra d’un elf projectada a la paret, i fins i tot enterradors que fan revenir a la vida els morts, però hi ha sempre alguna altra cosa que hi corre per sota, potser el destí, potser allò que érem, com una forma de plenitud.