‘Recull’ trimestral

Els anys vint del segle passat van ser un moment d’auge i dinamisme arreu. A Blanes es van fundar, entre altres entitats, la coral La Flor Blanenca, la cooperativa La Blandense i el periòdic Recull. Aquest fou el resultat d’una efervescència de joventut nascuda a la rebotiga de la llibreria de Salvador Cornellà, amb l’empenta de Joaquim Alemany, Fèlix Andreu, Francesc Cruz, Emili Bitlloch, Salvador Roig, Joan Abril, Francesc Balliu, Francesc Llensa i Benet Ribas, a més del mateix llibreter. La publicació ha passat per diferents etapes i vicissituds, i amb periodicitat diversa, majoritàriament mensual. Va tenir, en alguns moments, la col·laboració d’il·lustres plomes que vivien o estiuejaven a Blanes, com Joaquim Ruyra, els germans Roig i Raventós, Coma i Soley, els Junceda, etc. També val la pena subratllar que del mateix caliu de Recull van néixer els premis homònims que han representat cada any una aportació molt digna a la literatura catalana. Enguany s’anirà ja per la cinquanta-setena edició i, malgrat que encara estarem condicionats per la Covid-19 i no podrem retrobar el clima familiar dels dinars i la seva sobretaula i la vetllada literària dels darrers anys al teatre, cal esperar un nou èxit en tots sentits. La revista ha arribat fins als nostres dies i ha tingut l’honor de rebre, a finals de l’estiu passat, la creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Ara n’acabem de rebre el número 2.114è, del mes de desembre, que tanca l’any i tota una època. La noticia que ens ha impactat és l’anunci, a primera plana, que Recull passa a ser trimestral. De fet, el portaveu blanenc pateix el problema endèmic de la majoria de publicacions locals: la difícil adequació a uns temps en què la tecnologia va ràpida, les notícies són efímeres i la premsa de poble no pot competir amb els altres mitjans. Això repercuteix en problemes de finançament (conseqüència de la dificultat de trobar anunciants i de no arribar a tot el públic que caldria) i d’esforç per part dels responsables. Fa anys que Recull acusa aquesta situació. Però, en constituir-se en associació, s’optà per fer pinya i assegurar uns socis benefactors que, almenys, facilitessin arribar als cent anys. Ara, aconseguida ja la fita, s’ha decidit donar el cop de timó i mantenir la revista de manera que no trontolli i, en certa mesura, representi un retorn als objectius inicials que perfilaven aquella publicació – inicialment escrita a mà, poca broma– com una eina cultural, al servei del país.