Keep calm
Trencant Vidre
Quin espectacle, el de milers de persones estranyes, armades amb pals i coses pitjors, forçant l’entrada a una conglomeració d’edificis públics en què se celebrava un ritu democràtic habitual, convençudes, totes elles, que els ocupants eren enemics aferrissats de la nació –de fet, que hi representaven una amenaça existencial– i que ells, els intrusos, estaven protegits per la immunitat de què gaudeixen els que creuen que estan complint un deure si fa no fa sagrat. Així mateix, cridant, sense amagar el seu odi pels ocupants, els intrusos van forçar portes, van trencar finestres i van apallissar alguns dels ocupants sense que les autoritats fessin res per impedir-ho durant unes quantes hores. I tres anys, tres mesos i cinc dies després d’aquest espectacle espantós, va haver-n’hi un altre de molt semblant, quan milers de persones estranyes, armades amb pals i coses pitjors, van assaltar un edifici públic, forçant portes, trencant finestres, apallissant els ocupants sense amagar el seu odi, etc., convençudes, elles també, que els ocupants representaven una amenaça existencial a la nació i que per tant ells, els intrusos, eren immunes perquè complien un deure si fa no fa sagrat. L’única diferència notable entre aquest succés i el de l’1-O era que al Capitoli dels Estats Units els de la turba no portaven uniformes i els de la que irrompia en edificis públics catalans, sí. Això a part, els assalts esmentats eren força semblants: al cap i la fi, tots dos havien estat ordenats per dos presidents que s’havien resguardat, ben acotxats, darrere una ceguesa tan impermeable com autoinfligida.