Lladres de la llum

Recordarem una sèrie de coses demanant excuses per l’obvietat. El cas és que les companyies elèctriques acostumen a deixar barriades (ja poden suposar que no són aquelles habitades pels més afavorits econòmicament) sense subministrament amb el pretext d’evitar que hi hagi qui “punxi la llum”. Ho fan amb el consentiment o, en tot cas, sense la intervenció de la majoria de les administracions públiques, que d’aquesta manera contribueixen que hi hagi persones que es morin de fred (en ocasions de manera literal) o que no puguin disposar de l’electricitat que facilita el funcionament d’una sèrie de coses bàsiques. D’altres persones tampoc no tenen electricitat pel fet que no poden pagar-la perquè els ajuts, si és que hi són, no són suficients i perquè la Constitució espanyola (tot i que un dels seus articles afirma que la riquesa del país ha d’estar subordinada a l’interès general) permet que, posem per cas, hi hagi parlaments autonòmics que legislin en contra de la pobresa energètica.

I és així que l’Estat espanyol no posa remei a les conseqüències de la liberalització i la privatització del sector elèctric que va incrementar-se fa uns vint anys enrere. La conseqüència més evident és l’encariment indecent del preu de l’electricitat. Tal privatització, com la d’altres sectors, va engegar-la el govern d’Aznar, però no s’ha fet cap marxa enrere. I és clar que fa de mal pensar que, fent ús de les portes giratòries, hi hagi tants polítics que trobin un forat en els consells d’administració de les companyies elèctriques. L’última és que, en plena pandèmia i en ple hivern, han tornat a apujar el preu del servei. Com a resposta, hauríem de punxar tots la llum. Això perquè els vertaders “lladres de la llum” no són els que la punxen sinó els que s’hi enriqueixen. El remei definitiu, en tot cas, seria que l’electricitat fos de propietat pública.