A casa

El cos de Sant Antoni del meu poble, Vila-seca (el Tarragonès), el faran aquest diumenge sense públic, com un partit de futbol. El televisa la xarxa de televisions locals, a partir de quarts d’una. Serà una experiència singular per unes curses de cavalls que, a més de centenàries, es fan des del segle XIX, i són festa declarada com a patrimoni d’interès nacional. Pel que es veu va ser una disputa entre els carreters de dos comerciants francesos establerts al poble el que dona origen a unes curses amb les quals he crescut i en les quals vaig veure córrer, abans que es professionalitzessin, els joves locals, com per exemple el meu germà Pep. Des del 2001, en les curses al galop i de trotadors hi participen genets professionals (el mític Carudel hi havia corregut) a la pista del Parc de la Torre d’en Dolça, camí de la Pineda. La festa que comporta la trobada dels espectadors, poder veure els cavalls a prop, sentir l’emoció de la competició, fer apostes d’import moderat, saludar la gent fent el vermut, aquest any semblarà un entrenament com passa sovint quan veiem futbol sense espectadors. L’any passat, a més, el Glòria ja va fer ajornar la cita del millor dels barbuts a ulls vila-secans. Per tant, jo em quedo a casa. On ara resulta que és on es produeix un 70% dels contagis de Covid-19 de Catalunya. Més de la meitat ens encomanem dels que viuen amb nosaltres. A casa, on anem sense mascareta i amb el fred tenim tancat. I un 11% són amb amics o visites. Per tant, haurem de ser més rigorosos. Els cavalls ens els mirarem amb mascareta, i obrint la finestra com si fóssim allà mateix. Farem apostes, i el vermut, però amb la finestra obert, i que guanyi el més veloç. Com deia Kafka: Hi ha una meta però no un camí; allò que anomenem camí és indecisió.