Temps de mentides i mentiders

A mi, de ben petita, em van ensenyar que les mentides tenen les potes molt curtes i que, per aquest motiu, més aviat que tard sempre s’acabaven descobrint. Vaig créixer amb aquesta màxima i l’he intentat aplicar tant en la meva vida professional com en la personal, pensant, potser il·lusa de mi, que era el que feia la majoria de gent. Allò que calia fer. Amb els anys m’he adonat en més d’una ocasió que estava molt equivocada, però no ha estat fins fa poc temps que he vist amb claredat que la mentida ha evolucionat per convertir-se en la nova veritat. La nova veritat acceptada de forma general.

EM PREGUNTO PER QUÈ HA PASSAT i se m’acudeixen un munt de respostes, totes elles vinculades als interessos dels diguem-ne poderosos, que han descobert que trinxar els valors que ens havien fet evolucionar com a societat no té cap mena de conseqüència. No hi ha retret, ni assenyalament, ni càstig per al mentider. En el pitjor dels casos se’l considera un discrepant, una persona amb dret d’exposar lliurement el seu pensament i la seva opinió, encara que les seves paraules xoquin frontalment amb allò que s’ha demostrat indiscutible. Per aclarir-nos, la mentida ha disfressat el seu costat fosc embolcallant-se amb la bandera de la llibertat d’expressió. Malgrat que la realitat sigui una, jo, amb tot el dret guanyat en una societat de les més democràtiques que hi ha, puc exposar la meva teoria esbojarrada que no s’aguanta per enlloc. I si, a sobre, tinc la sort de cara i la meva proposta obté el ressò necessari, puc aconseguir posar contra les cordes experts, científics, catedràtics i savis i fer que siguin ells els que hagin de demostrar davant del món la veritat sobre qualsevol tema.

LA MENTIDA ÉS UN ART, DIUEN, i els mentiders, una mena de prestidigitadors de l’opinió pública que fan i desfan sense pudor i que es transformen en els nous herois de la ciutadania perquè han aconseguit que en els temps que corren el dubte tingui molt més valor que la confiança plena, per exemple, en les institucions. Ara i avui, la mentida amb les seves potes curtes però que corre a gran velocitat gràcies a les noves tecnologies s’encarrega en un tres i no res d’empastifar la reputació de qualsevol, d’assenyalar les ments més prestigioses del país tan sols perquè posen a prova les decisions polítiques, de malparlar d’aquells que reclamen saber-ho tot o de discriminar els que exigeixen respostes. És la nova normalitat de la qual parlaven fa uns mesos i que llavors vestien de repte per afrontar els escenaris nascuts amb la crisi sanitària.

ENS HEM TORNAT MÉS CRÍTICS davant un món que ha fet de les fake news la seva targeta de presentació? Estem disposats des del sofà de casa a destriar el gra de la palla, a fer-nos preguntes? A anar més enllà del missatge publicitari i interessat que ens volen vendre? Les eleccions al Parlament s’han ajornat, avalades no només per les dades tràgiques de morts i infectats per la Covid-19, sinó pel més pur sentit comú d’avantposar la salut dels ciutadans a la d’exercir el seu dret a vot. Però aquesta premissa que en altres temps hauria estat presa per unanimitat i gens discutida, també s’ha convertit en una arma llancívola per part d’alguns partits i enviada als sempre “objectius” jutjats perquè en valorin l’encert i tornin a interferir en la política catalana, que s’ha convertit en un mer tauler d’escacs. Les línies vermelles es desdibuixen, ja no hi ha límits de cap mena.

LES NOVES NORMES, DONCS, sembla que han arribat per quedar-se o, com a mínim, per jugar en igualtat de condicions que els valors i l’ètica en els quals hem cregut tota la vida. Ja no cal que demostrin la teva culpabilitat, ara cal que tu demostris la teva innocència, i tot i així no dubtis que alguna taca quedarà en el teu expedient perquè “...segur que alguna cosa deu haver fet si li han descobert les vergonyes”. Les males arts són inherents a l’ésser humà, però mai com ara s’havien utilitzat amb tanta facilitat, amb tan pocs escrúpols, amb tan poques ganes d’aturar-les. El món després de la pandèmia ni serà fàcil, ni serà just, perquè les diferències s’hauran eixamplat i els focus de poder s’hauran concentrat en unes poques mans. Aspirar a tenir criteri propi, a pensar per un mateix, a preguntar i exigir respostes clares no hauria de ser una opció més. Ha de ser una obligació.