Si jo fos espanyol

Si jo fos espanyol, em faria un fart de riure veient el paper patètic dels governants catalans amb el tema de l'Estatut. Dels que governen i dels que fan oposició. Com a català, em fa vergonya veure la incapacitat que demostren de posar les urgències del país per sobre dels seus interessos particulars. Fa mesos, per no dir anys, que sabien que la sentència seria desfavorable. I en tant de temps no han estat capaços de consensuar una resposta cohesionada, contundent, harmònica i adequada. Resultat? No hi ha full de ruta. No sabem on anem ni què faran els nostres polítics, i ells tampoc no ho saben. Probablement, nedar i guardar la roba. El que sí comença a ser evident és que no ho farem junts, i així no anirem mai enlloc (em fa pensar en els enfrontaments dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil; un dels motius pels quals va ser impossible la victòria). Discuteixen fins i tot el lema de la manifestació, Som una nació. Nosaltres decidim. És raonable la proposta del President, partidari que la senyera encapçali la manifestació, però els seus motius no són creïbles. Diu que la senyera permetrà una participació més unitària a l'acte. No deu ser que li fa por el lema? Deu trobar que aquest «Nosaltres decidim» és un crit a l'autodeterminació i ell, de facto submís als designis del PSOE, s'hi sent incòmode. S'estima més una senyera, que sí que ens uneix a tots, però que en aquest cas no diu res. La senyera ja ens uneix (o hauria de ser així) hi hagi Estatut o no, siguem sobirans o colonitzats... El que cal ara és dir les coses pel seu nom, i sobretot actuar sense ambigüitats. Caldria unitat, una unitat que no tenim ni tindrem. Per això, si jo fos espanyol, em faria un fart de riure del paper patètic que els governants catalans estan fent. I com a català, no puc evitar sentir vergonya de la nostra pusil·lanimitat. Senyors, menys partidisme i més país!