El Maragall que somià Europa

Parlar de Pasqual Maragall en els seus 80 anys de vida és no només recordar Olímpics-92, Tripartit-2003, Estatut-2006, ni tan sols la defenestració que imposà Montilla com a president. És, i molt especialment, parlar de l’home que va fer un seguit de gestions per a canviar les relacions entre les regions d’Europa, les relacions de Catalunya amb l’Estat, i, d’una manera intensa, és parlar del Reconeixement que Maragall va tenir arreu del món com a persona amb un disseny d’una Europa en tres direccions: 1) l’Europa de les regions, 2) l’Europa de les Ciutats i 3) l’Europa dels Ciutadans.

L’any 92. El prestigi de Maragall, que ja havia actuat profundament cap al projecte de l’Europa de les Ciutats, transformant urbanísticament Barcelona més enllà dels Jocs Olímpics, aviat ressonava per tot Europa, amb el primer títol honorífic: la presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa, aquell mateix 1992. Era un pas, només, cap al procés cultural del Batlle de la Ciutat Comtal europea. El març del 1996, fou elegit president del Comitè de les Regions de la Unió Europea, en substitució del francès Jacques Blanc. I, més enllà d’Europa, com diu J. Mercader, fou un alcalde “reconegut a tot el món per la transformació de la ciutat en una dècada”.

La passió de Maragall era Europa. Una Europa que es movia des de les bases fins a fer una Europa federal (sic). Les bases eren les regions, la coneguda Europa de les regions. Però no pas només. Era l’Europa de les ciutats i l’Europa de la gent..., dels ciutadans. Si es té en compte aquest profund projecte, no sorprèn tant que per una banda s’uneixi en una agenda internacional amb líders mundials com Havel, Prodi, Tabaré Vázquez, Sampaio, Mandela, Gorbatxov, i per l’altra estigui en contacte estret amb els veïns del Turó de la Peira, les associacions de veïns per a l’eliminació del barraquisme, els moviments d’“Aquí hi ha gana!” als barris de Ciutat Vella.

El seu municipalisme va ser, doncs, el barri, l’escola i la sanitat. Al costat d’un gran projecte internacional. Montserrat Tura en destaca la sòlida formació, l’avidesa insaciable pel coneixement, la senzillesa de l’home culte, juntament amb el prestigi d’una actuació tan social i alhora universal. Aquest disseny humà el portà a deixar l’alcaldia de Barcelona el setembre del 1997, tal com havia anunciat, per a dur a terme, a les facultats d’Economia i d’Arquitectura de la Università degli Studi Roma Tre, la direcció del projecte didàctic de la recerca “regions i ciutats d’Europa”, durant el curs acadèmic 1997/98.

El projecte fou publicat amb el títol Europa Pròxima, reproduint l’estructura en tres seminaris paral·lels: L’Europa de les regions, de les ciutats i de la ciutadania; Europa: sistema de ciutats, i El “model Barcelona”, i va consistir en una activitat de recerca conduïda pels mateixos participants dels seminaris. Quan retorna de Roma, el 1999, el PSC el presenta com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

És el 2003 que fou escollit president. El seu projecte es resumia, de fet, en el discurs del 20 de desembre del 2003: “Heus aquí un conseller en cap del Consell de Cent que sis anys més tard creuà la plaça de Sant Jaume.” En el discurs de presa de possessió va traslladar a Catalunya aquells conceptes que l’havien dut als contactes amb Prodi i altri: lluitaria per “1) una Generalitat reconeguda constitucionalment com a Estat, 2) un Estat amb presència a la Unió Europea i 3) un Estat amb correcta relació bilateral amb l’Estat central”. Per tot això va promoure un nou Estatut, amb problemes, cops baixos, el ribot. Però el 2006 l’Estatut guanyà el referèndum del poble. El que ens han denigrat.

La força de Pasqual Maragall, aquell home que somià una Barcelona oberta al mar, una ciutat retrobada, una Europa federal, ens ha portat a la lluita persistent dels catalans que desitgem l’Estat català.

Gràcies, estimat Pasqual Maragall.