El minut de glòria

Vivim en una societat on hi ha molta gent que persegueix sense descans el seu minut de glòria. El que menys importa, sens dubte, és el cost per aconseguir-lo. Persones que necessiten sentir, ni que sigui per uns segons, que el món gira al seu voltant. Un salt efímer a la fama, al preu que se’ns exigeixi. Ciutadans que probablement no han tastat l’èxit professional, i sobretot personal, i que somien amarar-se de flaixos mentre desfilen, orgullosos però amb un polsim de supèrbia, per una gran catifa vermella. No arriben a calibrar si acabaran empantanegats. Ells o uns tercers. Tot s’hi val a canvi d’un minut de glòria. Sovint, els mitjans de comunicació no només alimentem els caçadors de fama sinó que contribuïm a enfortir el seu sistema immunològic quan els servim l’altaveu en safata. Molts mitjans són experts a repartir a mansalva moments de falsa reputació.

Ja em diran, si no, com s’explica que algú a qui coneix sa mare i el seu entorn més immediat, tant si es tracta d’una persona com d’un intent de nova formació política, corri a judicialitzar una decisió presa de manera unànime per totes les formacions polítiques que sí que tenen un important suport ciutadà. Potser m’equivoco, però sense un excés d’arrogància i narcisisme se’m fa difícil entendre determinats comportaments. Serveix també per a un debat que els darrers dies ha enfangat la política, sobre qui mereix i qui no la condició d’exiliat. Qüestionant que viure lluny de la família o no poder enterrar els éssers estimats no és prou punyent, perquè si tornes a casa et fiquen a la presó però no et maten. No sé quina necessitat hi ha d’establir escales de dolor i patiment entre qui suporta una situació extremament injusta. A menys que el minut de glòria es transformi en una obsessió malaltissa que ens torni miops i ens impedeixi veure que falta dignitat i sensatesa i sobra egoisme i vergonya.